Comèdia de servitud

A pocs anys d'irrompre la mort davant les seves portes, Henri Bergson va dedicar part del seu pensament a estudiar la naturalesa del riure i de la comicitat. Entre l'ingent nombre de conseqüències que podrien col·legir-se de la seva indagació ha de destacar-se, a efectes d'aquest article, una d'elles, a saber: la força destructora per al poder hegemònic que té el riure.

La comicitat en general, i l'acte del riure en particular, es converteixen en instàncies efectives que posen en dificultats l'hegemonia imposada per un poder determinat. No hi ha acte més contestatari que la ganyota de la cara en què s'endevina l'explosió d'hilaritat que comporta el riure. A través d'ella es congela l'ordre del poder existent: les estructures que imposa la part hegemònica amb la sagacitat de la virulència i l'autoritat s'enderroquen amb el simple gest del riure del subjecte.

Per aquest motiu, estirant aquestes conclusions autors com Patocka o Merleau-Ponty defensen el poder revolucionari de la comicitat. Fins i tot, si sortim de l'estret àmbit filosòfic i, per exemple, ens en anem al món del setè art, de la mà de directors com Chaplin, Lubitsch o Kubrick, per posar tres autors representatius, El gran dictador, Ser o no ser i Doctor Strangelove s'erigeixen en tres mostres absolutament representatives de com la comèdia pot convertir-se en una osca de revòlver implacable per als dominis imperants.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara bé, aquest poder contra el poder de què gaudeix la comicitat sembla transfigurar-se avui dia amb l'actual dinàmica històrica. Fruit de diverses circumstàncies, que per qüestions d'espai i temps no poden tractar-se, el fet irònic, còmic o risible s'ha erigit en un dels mecanismes més eficaços que posseeix el poder hegemònic per rebutjar, per un costat, qualsevol crítica externa que se li plantegi, i per l'altre, perpetuar-se en la seva posició privilegiada de domini. Dit en altres termes, una instància que semblava ser absolutament subversiva contra l'analgèsia generalitzada que tot poder comporta, en la totalitat dels àmbits existencials en què actua lliurement, muta per establir-se en un dels elements perpetuadors del sistema hegemònic.

Per exemplificar aquest fet només fa falta dirigir l'atenció, verbigràcia, a l'exercici de presumpta ironia que va materialitzar el 10 d'abril el programa Els matins de TV-3 sobre la intervenció que havia realitzat el dia anterior Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània i president de Federalistes d'Esquerres, en aquell programa, i que no estava al davant per defensar-se de la sorna efectuada. Una mostra de com el poder ha succionat i metabo­litzat l'agent extern que, fins fa poc, constituïa una font de potencial desestructuració del seu domini.