Viatge a Sicília

Després del sonor, rotund i autista «No» del Parlament de Madrid, el to muscular independentista envaeix TV-3 amb més força encara. Al TN vespre de dilluns, amb la tendra excitació dels nens quan esperen que el Ratolinet Pérez els porti un regalet, el presentador Toni Cruanyes ens deia: «El Consell Nacional per a la Transició veu probable que la Unió Europea ¡acabi acceptant un Estat Català independent!», i ens detallava a l'enorme pissarra videowall un quadro molt bonic que posava: «Els escenaris més probables són: un, permanència a la UE. Dos, adhesió ad hoc, o sigui, sortir de la UE per tornar a entrar-hi ràpidament, de seguida». ¡Ahh! La brisa de la il·lusió vinclava Cruanyes com el vent de garbí empeny les pinedes de Canet quan acaba l'estiu. També hem notat una notable excitació en Miquel Calçada (Afers exteriors) durant el seu viatge per l'illa de Sicília. Contemplant des d'un mirador la costa de Taormina, li va preguntar a Dino Cuttita, sicilià, guia turístic i fervorós admirador de Catalunya: «Vosaltres heu patit 14 o 15 dominacions, ¿és possible que en algun moment hàgiu volgut que Sicília sigui un Estat?». I Dino li va contestar. «És possible, sí..., però no hem d'oblidar aquelles paraules de Johann Wolfgang von Goethe, que després del seu viatge per aquí va dir: Itàlia, sense Sicília, no es pot comprendre. És la clau de tota la història de la península». ¡Ahh! Dur revés per al Miquel; segons Goethe, no és possible la independència perquè considera que Itàlia, sense Sicília, no té sentit. En aquest viatge de Calçada ens ha estranyat que no invités Ramon Tremosa, economista i parlamentari europeu per la coalició CiU. Calçada sent per ell un gran afecte. L'ha acompanyat diverses vegades en els seus últims viatges. Fa un parell de setmanes van anar tots dos a Waterloo, a veure de prop aquell camp de batalla on Napoleó es va estavellar. Contemplant l'escenari, entre tots dos es deien: «Abans, per canviar les coses s'anava a la guerra. Avui, les coses es poden canviar amb el vot». ¡Ahh! Quina bellesa. Un altre dia, passejant tots dos pel Parlament Europeu, Tremosa li va dir: «Aquí em consideren d'esquerres, en canvi a Barcelona el llenguatge més arcaic domina el paradigma polític». ¡Ah! Això és més complicat: a Brussel·les esquerrà i a Catalunya dretà. No sabria dir-los si aquest tremendo dimorfisme el complau o el preocupa.