En el marc de la Constitució

El Tribunal Constitucional (TC) ha sentenciat el recurs interposat pel Govern contra la resolució del Parlament de Cata-lunya del 23 de gener del 2013 coneguda com a declaració sobiranista. Enfront dels plantejaments maximalistes dels uns i les desmesures dels altres, el tribunal ha sabut trobar la solució al recurs que li havia estat plantejat. Una solució que no semblava gens fàcil tenint en compte els inicials posicionaments que es van fer públics dels magistrats a propòsit de la virtualitat jurídica del text impugnat.

I és que avui la legitimitat de la decisió d'un tribunal de tanta rellevància com és el Constitucional -que no és que tingui l'última paraula, sinó que en aquesta qüestió té l'única paraula- només pot ser el resultat d'un procés deliberatiu en què es discuteixen opinions, lectures dels preceptes constitucionals i interpretacions creuades. El diàleg entre els jutges reforça així la legitimitat de les sentències i les decisions dels que el protagonitzen. D'aquesta manera, la construcció del contingut i els límits d'una resolució com aquesta, amb tots els seus fonaments, es presenta com el resultat de la participació de diversos actors judicials que interaccionen i es condicionen a la recerca d'una solució acceptable per a tots.

En aquest sentit, el Tribunal Constitucional considera que és contrari a la Constitució el passatge que proclama una «sobirania catalana», però al mateix temps declara constitucional el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. No es tracta de cap contradicció, perquè el tribunal ha ponderat magnituds que són molt diferents per tal de proporcionar-nos una suggerent resposta jurídicoconstitucional. S'hauria de recordar una vegada més que el dret no opera en termes absoluts, sinó que pertany al món de la relativització, en el qual no es poden desconèixer les circumstàncies i les realitats socials, històriques i polítiques.

Pocs dubtes hi podia haver per a qualsevol aplicador jurídic, d'acord amb els articles 1 i 2 de la Constitució, que els ciutadans catalans no podien ser confosos amb el poble sobirà «en el seu conjunt». I que no es podia atribuir al poble català -és a dir, al poble d'una comunitat autònoma organitzada en nacionalitat històrica que exerceix el seu autogovern d'acord amb la Constitució i l'Estatut- una condició que constitucionalment correspon a tot el poble espanyol. De manera que la clàusula primera de la declaració del Parlament, al proclamar el caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà de Catalunya, només podia ser considerada inconstitucional i nul·la.

Però en la sentència el Tribunal Constitucional ve a dir-nos que Espanya no és, com s'entenia abans, una unitat indivisible. Els magistrats constitucionals matisen que es tracta d'un tema polític i no jurídic, i és d'una importància extrema que aquesta precisió es reculli en el text d'una sentència en què, a més a més, es deixa clar que Catalunya podria convocar una consulta si aconseguís l'autorització que molt aviat es debatrà al Congrés dels Diputats, o si el president del Govern decidís convocar un referèndum no vinculant.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

I és que, estimats lectors, no pot haver-hi una altra Constitució que la Constitució democràtica. Això explica  que els altres principis de «legitimitat democràtica», «transparència», «cohesió social», «participació», «diàleg» o «legalitat» que es contenen en la declaració del Parlament -i que el Govern a través de l'Advocacia de l'Estat també havia considerat inconstitucionals- poden ser interpretats no obstant en aquesta clau constitucional. Uns principis que, com encertadament reconeix el tribunal, suposen una aspiració política de Catalunya a la qual es pot arribar mitjançant un procés sense més traves que les processals i ajustat a la legalitat de la mateixa reforma constitucional.

Perquè la Constitució de 1978 no conté cap clàusula intangible. És una Constitució en què no hi ha límits materials per a la reforma. Una Constitució com l'espanyola admet la seva total revisió (article 168). Una Constitució en què fins i tot la sobirania podria canviar-ne la configuració actual. Una Constitució en  què, en definitiva, es poden modificar les mateixes dimensions del poble espanyol per decidir la separació d'una part. Per això en els fonaments d'aquesta transcendental sentència es considera vàlida la referència al «dret a decidir» dels catalans, sempre que sigui en el marc d'aquesta Constitució.