La revàlida del Follonero
Imatge d’’Operación Palace’. /
Aquest diumenge a la nit Jordi Évole, fent un valent pas de rosca a la tasca periodística que li ha valgut nombrosos premis i reconeixements, es va reafirmar en el rol amb què es va instal·lar als nostres salons i va aconseguir la popularitat: el de Follonero. No obstant, ho va fer ben lluny de la sornegueria fàcil dels seus començaments, i perpetrant un experiment televisiu que sens dubte crearà un precedent en la història de la televisió del nostre país. 'Operación Palace', el seu fals documental sobre el 23-F, està avui en boca de tothom i ha polaritzat els espectadors entre els que van disfrutar de l'engany i van veure en la ficció una eina útil per al debat i la reflexió, i els que es van posar les mans al cap, considerant-lo una traïció al rigor periodístic o una paròdia frívola d'un episodi crític de la nostra democràcia.
El 'mockumentary', encara que a alguns els costi d'admetre-ho, va aconseguir enganyar molts espectadors, entre els quals m'incloc, encara que només fos durant els seus primers minuts. A mesura que el programa avançava es van començar a descobrir alguns detalls grotescos, potser innecessaris, que van estendre el dubte. No obstant, molts espectadors es van creure el relat fins al final, quan la veu del narrador va anunciar que aquella només era una de les versions que es podien elucubrar dels fets del 23-F, criticant que els documents del judici no puguin consultar-se 33 anys després.
En cinquanta minuts d'emissió, Évole va despertar tants fantasmes i va ficar el dit a tantes llagues que costa enumerar els debats que seria capaç d'obrir 'Operación Palace' si se'ls donés la merescuda oportunitat: sobre la manipulació informativa i el paper del periodisme en la construcció d'un relat, sobre com ens sumem de forma acrítica a una allau d'informació no contrastada, sobre els límits de l'humor i els tabús de la nostra societat i fins i tot sobre què va passar realment el 23-F i quin paper va tenir la monarquia llavors. I parlo en condicional perquè probablement la qüestió del format en si mateix i el seu encaix en el rigor que esperem d'un periodista acabarà empassant-se qualsevol altre debat possible. Serà una llàstima que una vegada més ens fixem en el dit i no en la direcció que ens assenyala.
Distingeixo tres posicions bastant diferenciades entre els que critiquen 'Operación Palace'. En primer lloc, hi ha els que critiquen el programa per haver-se saltat certs límits suposadament infranquejables del periodisme, trencant així el contracte de confiança entre el periodista i l'espectador. És evident que tot l'interès del fals documental resideix en la trampa de no desemmascarar l'engany fins al final, però d'aquí a acusar Évole de mentir a l'audiència hi ha una distància. L'ús de la ficció no implica voluntat de mentir a ningú. Qualsevol que es dediqui a l'ofici del periodisme coneix de sobres la impossibilitat d'informar sempre des del paradigma sagrat de l'objectivitat. La realitat és polièdrica i per molt que la informació sigui tractada amb cura i amb la més honesta de les intencions, no és mai completament objectiva.
No obstant, el periodisme sempre s'afanya a adoptar fórmules i formats bastant neutres, políticament correctes i en definitiva bastant descafeïnats per plasmar la realitat, sempre en pro de transmetre confiança gràcies a una aparent objectivitat. Això ens garanteix que no arribin a nosaltres les grans mentides, però probablement tampoc deixa marge per a les grans veritats. Davant d'un panorama tan poc flexible, tan homogeni i – per què no dir-ho – tan avorrit, jo agraeixo la voluntat d'Évole de jugar amb la informació per fer-me arribar a reflexions a les quals no hauria arribat mai amb una exposició més o menys objectiva dels fets. Com diu el periodista i dramaturg Guillem Clua en el seu últim article, avui dia la ficció sembla fins i tot més efectiva que els informatius per acostar-nos a certes realitats.
També hi ha moltes persones que critiquen 'Operación Palace' per desenvolupar una ficció al voltant del cop del 23-F, removent així el dolor i la por d'aquells molts espectadors que van viure els fets en primera persona. Des del poc crèdit que pugui merèixer algú que l'any 1981 era només un projecte, crec que és necessari rascar en aquest i en altres tabús de la nostra història. Han passat 33 anys i hauríem de tenir la maduresa suficient per qüestionar-nos, aprofundir i fins i tot ironitzar sobre un tema sempre envoltat d'ombres i sospites. I si hi ha por i dolor de fer-ho, es revela encara més necessari que es sacsegi i es faci trontollar una versió oficial que no convenç gairebé ningú, però que avui dia encara sustenta i legitima la democràcia en què ens diuen que vivim.
En tercer lloc, hi ha qui critica el fals documental argumentant que no aconsegueix qüestionar aquest relat oficial sinó just al contrari, refermar-lo. Aquest punt és més delicat. Si bé podria semblar que amb 'Operación Palace' es desautoritzen totes les versions alternatives que s'han considerat sobre els fets del 23-F, tinc la sensació que durant les pròximes setmanes i gràcies al format d'Évole es parlarà més que mai sobre què va passar realment aquell dia al Congrés dels Diputats i, sobretot, quina va ser la verdadera implicació del rei en tot allò. No em va semblar en absolut que es parodiessin les versions alternatives, més aviat es va posar de manifest que totes aquestes sospites són inevitables davant l'hermetisme i la falta de transparència pel que fa a la documentació relativa a aquell episodi.
Notícies relacionadesFos la classificació dels documents del 23-F la causa o només una excusa per al 'mockumentary', Jordi Évole va aconseguir amb aquest especial posar en evidència com som de càndids com a espectadors i fins on es pot arribar en la construcció del relat de la veritat. Évole no s'ha limitat a advertir que rebem informació manipulada, una cosa que pràcticament tots sabem, sinó que s'ha proposat vacunar-nos contra ella amb una petita dosi de ficció desacomplexada i sòlidament fonamentada.
“¿Pot una mentida explicar una veritat?”, qüestionaven les 'promos' del programa. Potser la pregunta clau és si el que aquest diumenge vam veure a La Sexta era una mentida camuflada de veritat o bé algunes veritats que només es podien emetre per televisió disfressades de mentida.
