Vagin a un sopar d'aniversari, d'empresa o de qualsevol àmbit que reuneixi molta gent i treguin un tema de conversa, sempre hi ha algú que sap més que ningú del que s'està parlant. ¿Parlen de com cuinar pastissos?N'hi haurà alguns que des dels cinc anys en cuina. ¿La vida als Estats Units? Tranquils, apareixerà algú que va estar una setmana a Nova York i ens analitzarà la societat americana amb més precisió que el millor sociòleg de Harvard. ¿El procés sobiranista català? Ell té un cosí segon per part de pare que és català, ell, i només ell que té aquest cosí segon per part de pare podrà dir què passa en aquesta terra. Sap amb precisió per què volen votar i quina és la solució per a desencallar l'embolic. Perquè ell, i només ell, acaba la seva anàlisi amb un “sé de què parlo”.
De la mateixa manera que una dada et pot garantir la veracitat d'un argument, ara en la política espanyola s'està posant de moda fer referència als amics i/o familiars d'origen català per assegurar la seva teoria contra la consulta i la independència de Catalunya. La presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, sap de què parla perquè té un amic català. La presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre, sap de què parla perquè la seva àvia és catalana. El ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, sap de què parla perquè ell mateix és català, i Aznar, què és el millor per a Catalunya perquè parla català en la intimitat.
Ells, que saben de què parlen, ens dibuixen una Catalunya on s'han acabat les reunions familiars, la independència i la consulta són temes que les han trencat. És un lloc que fabrica independentistes a les escoles contra la seva voluntat i que vol tractar d'estrangers els andalusos i els extremenys. Som una terra que vol posar fronteres, aïllar-se del món exterior i viure en un sistema d'autarquia. ¡Aquesta és la Catalunya que sense adonar-nos-en volem els que donem suport a la consulta! ¡Maleïda sigui!
Notícies relacionadesElls, igual que aquest amic que va estar cinc dies a Nova York, ens dibuixen una realitat basada en els tòpics. Moltes vegades construeixen el seu discurs sense ni tan sols preguntar –exercici que es proposa la societat catalana el 9 de novembre– o contrastar. Jo, que tinc família andalusa, no tinc cap mania a dir “no puc dir res que sigui representatiu” quan algun tema d'actualitat de la comunitat es presenta davant meu. Abans prefereixo preguntar. ¿Van preguntar els socialistes a la societat catalana si aquesta vol una reforma constitucional per formar part d'una Espanya federal? ¿Com saben els populars que la “Catalunya real” està a favor de l''statu quo'? No coneguin Catalunya pel seu més pròxim, interpretin-la per la seva representació parlamentària i pels dos terços de diputats que estan a favor de la consulta. ¿O no interessa fer-ho?
