Apunt
Stephen Sondheim en sis cançons
De tant en tant la vida ens besa a la boca. Paraula de Serrat. A mi el petó em va arribar aquesta setmana en forma de programa de televisió. Stephen Sondheim en seis canciones (Six by Sondheim) és un petó de rosca per als ja rendits i un petó cast, amb ganes de més, per als que ara el descobreixen. Sondheim, davant el qual fa més de 30 anys que em poso de genolls amb la sola menció del seu nom, se'm va aparèixer dilluns a la nit i, una vegada més, em va deixar bavejant (amb perdó). El documental de la HBO estrenat fa un mes als Estats Units i que, amb una diligència que s'ha d'agrair, emet ara Canal+ és una joia, diguem diamant, amb totes les cares ben tallades. Perquè és biografia de Sondheim explicada per ell mateix (impactant la relació amb la seva mare), però és també classe magistral i concert íntim, tot al mateix temps. Dues persones de l'entorn de Sondheim, James Lapine, autor del llibret de diversos dels seus musicals, i Frank Rich, que va ser terrible crític del New York Times, s'han unit per retratar el mestre. I ho fan de manera magnífica, servint-se de sis cançons fonamentals en l'obra del lletrista i compositor, des de Something's coming de West Side Story fins a Opening doors de Merrily we roll along, passant per Being alive de Company, I'm still here de Follies, cantada aquí per un jove rocker en lloc de la vella dama per a la qual es va escriure, Sunday de Sunday in the Park with George, i -last, but not least- Send in the clowns d'A little night music, en íntima versió acompanyada només per guitarra.
Hi ha més, molt més; però prefereixo demanar-los que ho vegin i deixar que se sorprenguin. Vegin-ho. Demà diumenge, la setmana que ve, o en qualsevol de les quatre porjeccions programades per al febrer.
Mestre Sondheim, a qui la ciutat de Barcelona haurà d'agrair algun dia la promoció que li està fent. No només amb la cançó Barcelona (del musical Company) que, segons s'explica en la seva biografia, va començar a escriure a l'aeroport del Prat, una tarda de llarga espera entre el vol que l'havia portat de Nova York i el que havia de portar-lo a Mallorca, on passava llargues temporades a Pollença, sinó també amb els seus comentaris. Fa uns anys, en una trobada fortuïta a Londres, al conèixer la meva procedència, em va deixar anar entusiasmat: «Barcelona! Oh, my God! What a wonderful city, what a wonderful 'Sweeney'! Do you know Mario Gas?».
