¿Primàries? ¡Més que mai!

Avui comença la inscripció de candidatures per a les primàries obertes del PSC de Barcelona. He decidit formalitzar (aquest mateix matí) la meva participació després que anunciés, fa tres setmanes, la meva determinació a presentar-me a aquest procés de regeneració democràtica. Al llarg d'aquests dies, i en particular l'última setmana, el PSC ha mostrat totes les seves limitacions actuals per comprendre i entendre els profunds canvis que s'han experimentat en la societat catalana. Lluny queda la idea que el PSC era el partit que s'assemblava més a Catalunya. Ara el PSC gairebé no s'assembla ni a si mateix: ni al que era o el que representava, ni tampoc al que es necessita per continuar servint els interessos de la majoria del país en la defensa de la justícia social i de la nació. ¿Hem tocat fons?

Les primàries obertes de Barcelona arriben, doncs, en ple desconcert dels nostres exhaustos electors, i en una profunda crisi d'una obsoleta cultura política que confon autoritat amb jerarquia. El trencament sembla inevitable. L'actual direcció està convençuda que sobren talents, veus i pluralitats. I ha passat a una ofensiva de descrèdit personal: les acusacions sobre suposats interessos espuris dels que van votar diferent -però coherentment- de la majoria del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, són intolerables. Per a un socialista, i per a un demòcrata. El PSC es pot convertir en un partit estèril i buit. On les veus dels seus dirigents més miops es converteixin en l'únic eco ensordidor que substitueixi el que abans havien estats diàlegs fructífers, idees renovadores i lideratges plurals. Un partit cada vegada més petit pel que fa a mida, representació i estatura política. Tan petit com és la seva curta visió estratègica i política.

En aquest context, el repte de les primàries obertes, i l'elecció de la nostra candidatura a través de la participació de militants i ciutadans, es planteja com un triple combat: canviar el PSC, generar una nova cultura política de profunda renovació democràtica, i construir una alternativa a l'actual govern conservador de Xavier Trias, a partir d'un procés de revitalització i reconstrucció de l'espai progressista i d'esquerres. Un vot i… tres reptes. Un triple desafiament. Ja són inseparables, i simultanis, els objectius necessaris: liderar la candidatura i liderar el PSC, per poder contribuir a crear les majories de canvi que Barcelona i Catalunya necessiten.

Treballo des de fa uns quants mesos, juntament amb nombroses xarxes i grups de suport molt plurals i transversals, els pilars de la nostra candidatura. Crec, sincerament, que puc sumar més dins i fora del PSC (abans i després de les primàries), amb un projecte polític que fa de les pràctiques, les formes i els estils alguna cosa més que la seva carta de presentació. Són el reflex d'una manera d'entendre la política i m'atreviria a dir que fins i tot la vida. Hi ha esperança i il·lusió, malgrat el desànim i la frustració que senten molts militants, simpatitzants i votants, per la situació actual. Tenim intenció de presentar una batalla política en positiu, amb energia i bones maneres. Per encomanar optimisme i esperança. Per convidar a participar en aquest procés com més persones millor. Prefereixo perdre amb una gran participació, que guanyar comptant els vots com quan comptem delegats per a un congrés. Però podem guanyar. Hi ha ganes de canvi profund davant de les inèrcies i els arranjaments cosmètics.

Un altre PSC

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Barcelona es mereix un altre govern progressista. Un nou cicle polític. No el podrem aconseguir sense un altre PSC. Ara toca aquest desafiament, i després tindrem tot un any per construir el Compromís per Barcelona: la gran aliança de propostes, idees i persones per governar la ciutat i posar en el centre de les nostres prioritats una agenda transformadora i la lluita contra les creixents i inassumibles desigualtats socials i econòmiques que esquerden i deterioren la nostra ciutat. Les diferències de renda entre els barris que més tenen i els més desafavorits són de 7 a 1. I l'esperança i qualitat de vida varia fins a vuit anys més o menys segons on visquis i quines condicions socioeconòmiques tinguis. Insostenible.

Vénen setmanes apassionants, malgrat el descrèdit de la política i del PSC, en particular. Quan parles de primàries es produeixen breus però reals moments d'interès, atenció i esperança entre les moltes persones amb les quals he parlat, i he escoltat preferentment. Treballarem a fons perquè el 5 d'abril (data de la segona volta d'aquestes primàries) la primavera socialista sigui una realitat. Hi ha alternativa: al PSC i a la ciutat de Barcelona. En la política i en l'esquerra. Treballem per aconseguir-ho. Amb respecte i humilitat, sí, però amb tota l'ambició.