Es farà, passi el que passi

Això fou interpretat com el desig de donar prioritat a les formes democràtiques del diàleg, en comptes d'insistir en ruptures, agressions i, no cal dir, confrontacions salvatges. Però, fent-ne una interpretació massa literal, aquest propòsit s'ha convertit en un obstacle que ara es fa difícil de superar perquè l'Estat espanyol -i el Govern que ara el mana- no accepta discutir una proposta unilateral de secessió perquè les conseqüències afecten tant als que surten com als que es queden.

Només cal argumentar que la sobirania recau en tots els espanyols, i no només en els catalans a l'hora de decidir una fragmentació i una reducció del territori. Un discurs fàcil d'utilitzar demagògicament quan s'oblida l'objectiu de la consulta és conèixer democràticament les opinions de la majoria dels catalans. Ara, doncs, l'acceptació del procediment és difícil. Cal, per tant, superar aquest obstacle i per això només hi ha un camí: acceptar que un procés de sobirania en algun moment ha d'exercir el dret democràtic de dinamitzar un moviment popular contra els errors comesos en les vigències legals.

Quan els ciutadans s'adonen que les relacions de Catalunya amb l'Estat funcionen malament des de fa anys i que no es poden millorar malgrat tantes ofertes presentades per Catalunya, és legítim forçar l'adopció d'un altre sistema -essencialment democràtic encara que inicialment s'hagi imposat amb mètodes revolucionaris-d'acord amb una nova ona d'opinions populars que supera els programes d'oportunitat electoral.

Cal suprimir en el concepte «revolució» els programes d'estricta violència física i mental, és a dir, la guerra i les batalles banals, els assassinats, les injustícies. La revolució es pot fer -s'ha de fer- sense armes però amb la força revolucionària de les fermes decisions ­rupturistes. No podem pensar en un canvi de sistema territorial i ­polític sense la base d'una imposició revolucionària pacífica però contundent. Potser sí que els catalans hem perdut tantes guerres perquè al moment d'oferir el definitiu sacrifici aplicant les decisions radicals del diàleg, ens hi pensem massa i volem més mesures transaccionals.

Potser sí que la promesa de traçar el procés de sobirania en l'estricta legalitat institucional fou una espurna d'aquesta poca disposició històrica dels catalans al risc immediat. O potser només ha estat un truc tàctic per allargar el diàleg fins assolir unes bones condicions per a la batalla revolucionària. Però -¡alerta!-, cal saber que l'enfrontament -encara que sigui sense violència- és un episodi necessari en qualsevol canvi. No crec que els promotors hagin estat uns ingenus prometent que el procés de sobirania es farà en la legalitat del sistema actual. Perquè la primera cosa que es demana és la destrucció d'aquest sistema. Sense aquest canvi no podem seguir. I només quedarà com un vernís electoralista que permetrà resoldre aspectes puntuals però mai la totalitat. Sense aquesta ruptura global de la legalitat i del mètode quedarien sense resposta els reivindicadors del gran canvi.

Notícies relacionades

Israel i l’Iran juguen al fil de la navalla

Euskadi, la vida continuarà igual

¿Què direm als nuclis repu­blicans resistents, als que vetllen per un benestar equitatiu, als que prioritzen l'ensenyament i la ­cultura a les tendències només economicistes, els que proposen una superació quantificada i ­qualificada del capitalisme i les disbauxes del mercat, els que lluiten per una nova igualtat? En el camí cap a la sobirania hem d'anar acompanyats d'un canvi radical pel que fa als sistemes que ens re­lliguen i això passa per mantenir la fermesa dels principis revolucionaris en el camp de la dialèctica, la tolerància i la generositat, sense perdre, però, la capacitat de radicalitzar les decisions.

Dic tot això perquè aquests dies, després de l'anunci de la data i la pregunta, s'ha produït un dels gestos de fermesa, diguem-ne revolucionària, més eficaços: quan els partits que piloten el procés han contestat al Govern de Madrid que el declarava impossible i indialogable. Deien que la consulta no es faria i que era impossible i condemnable. Els partits catalans han contestat dient que es faria, passés el que passés, amb autorització o sense. Aquest és el to.