Pobre Till

La notícia de la mort prematura de Germán Coppini va passar per la nit de Nadal com la veu en off del narrador d'una versió increïble de La història de Nadal. Sopar reescalfat. Barroca, delicada i rara, la veu de Coppini, sant i senya del laboratori poètic de la movida, ha creuat durant anys els terrenys més recòndits, i sovint més cruels, del pop espanyol després de protagonitzar un capítol molt singular d'aquells anys exagerats de creativitat i gresca, anys d'abundància i de separar molt blat de moltíssima zitzània. Coppini va escriure els seus millors versos a Golpes Bajos, banda de culte per moltes raons, dues potser inapel·lables: l'excel·lent collita de temes que va produir i la seva curta vida, a penes tres anys d'existència i cap amenaça de retorn.

Paral·lel a la mort, sigui o no in­esperada, es dispara sempre un joc de bengales que procuren posar les coses al seu lloc, aclarir en el seu just terme les llegendes urbanes o desmentir tot allò que el difunt no va rebutjar en vida. Coppini no va ser polèmic -potser unes quantes lletres a Siniestro Total- perquè no va ser majoritari, i si va ser esmentat al llibre dels reis ho va ser per la persistència d'una crítica exigent i honesta, que evidentment ha sobreviscut a l'època. En la manyagueria i l'estretor de mires dels fanzins i dels perdonavides que van habitar el jardí de les delícies dels anys 80, Coppini va ser un assumpte col·lateral a la movida, un espècimen fruit d'una eclosió inabastable, massa exquisit per a aquella ocasió. Mai, ni tan sols en els últims anys, va reivindicar per a si mateix la condició de músic, però sí la seva inquietud per l'adaptació a diferents mitjans del seu negoci, tècnics i vitals, i a la investigació de sons i la seva aplicació a la poesia que va compondre en aquests 30 anys, desgraciadament escassa, tan singular com poc acadèmica. Sempre he tingut la sensació que Germán Coppini va ser molt més del que vam acabar fent d'ell, i fins i tot del que ell va fer amb si mateix.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Respecte al Coppini que se li escapa a si mateix, el dels seguidors de Golpes Bajos, sempre inassequibles a qualsevol cosa, també s'ha d'escriure alguna cosa per donar solvència al record. Hi va haver moments en aquell equador inenarrable dels anys 80 en què separàvem els bars per la seva música. Per als qui la movida ens va tocar a províncies, el discerniment era potser més fàcil, tot i l'octanatge cerveser habitual de l'època. Crec rememorar que les opcions, encara que diverses i nombroses, solien reduir-se als amants del heavy spanish i associats, llavors molt potent (Barón Rojo, Barricada, Leño, Asfalto…), els del pop argentí (Tequila i algun solista interessant), la movida tova (una infinitat de grups al voltant d'Hombres G i altres ximplets), la movida, movida (des d'Alaska fins a Parálisis Permanente, passant per totes les possibilitats), els pijos fans de Mecano i, en fi, la movida estranya (Golpes Bajos, La Mode, les rareses de Nacha Pop i algun treball dels Caligari). Les poques referències alienes a Madrid eren una ­sèrie de grups nascuts a l'entorn de Sinistro Total i Golpes Bajos. La mo­vida de la ria de Vigo, convidats d'honor a les festes de Rock-Ola i Sol.

Entre aquella pluja copiosa i meravellosa d'uns anys inoblidables per als qui avui tenim l'edat de Coppini, la seva veu perduda entre els mons dels germans Grimm i les cuines de les festes, sona ara per sobre dels massapans, com una aparició del fantasma del Nadal dels temps del vinil. Pobre Till.