Anar al contingut

Les escoles de negocis

L'excel·lència de Barcelona

David Parcerisas

El nexe empresarial, la competència entre elles i el caràcter privat són les claus d'Esade, IESE i EADA

El prestigiós rotatiu Financial Times acaba de publicar el rànquing de les millors escoles de negocis europees del 2013, i igual que en anteriors edicions els resultats de les quatre escoles espanyoles -tres de Barcelona- continuen sent espectaculars. Si alguna cosa ha variat és que el 2013 ha estat un any molt difícil, i continuar mantenint i millorant aquestes posicions és encara més meritori, ja que ens comparem amb institucions que viuen en entorns una mica más plàcids que el nostre, com Holanda, el Regne Unit, Alemanya o Escandinàvia.

La publicació ha coincidit amb l'informe PISA, que deixa bastant malmès el nostre sistema educatiu. Aquesta divergència en diferents fronts educatius ens hauria de fer reflexionar. Ja sé que els centres de primària i secundària i les universitats públiques han de batallar amb les últimes disposicions del BOE. Però em pregunto: ¿és tan difícil traslladar experiències d'èxit d'un segment del sistema educatiu a un altre?

Per a una ciutat com Barcelona, per als seus ciutadans i els seus administradors, això ha de ser motiu d'orgull i reconeixement, però també de reflexió. ¿Com és que tres institucions nascudes i radicades a Barcelona -Esade, IESE i EADA- s'han situat aquest any en els llocs tercer, sisè i vint-i-cinquè del rànquing, respectivament? Potser aquestes són algunes de les claus que ho poden explicar:

Són institucions que sempre han estat en estret contacte amb el teixit empresarial, que escolten el mercat i dissenyen els seus productes a partir de les necessitats dels seus clients.

1.-

2.- La competència local ha estat sempre percebuda com a positiva i les ha obligat a millorar buscant referents d'excel·lència en altres països.

3.- Són institucions privades, cosa que els permet una agilitat i flexibilitat de la qual sovint no disposen les públiques.

4.- Es van fundar en moments de gran creixement del mercat interior -a finals dels 50- i per tant van poder consolidar una posició en el seu propi territori.

5.- Fa 20 anys que van emprendre la seva internacionalització i avui el seu mercat és el món. Molts programes es desenvolupen en anglès, idioma de relació internacional.

6.- En èpoques difícils han continuat invertint a atraure el talent dels millors professors i també dels millors alumnes. En definitiva, han cregut en una política a llarg termini, que no està al servei de les pròximes eleccions i que també dóna els seus fruits.

7.- Han construït un network d'antics alumnes al voltant del món, i les xarxes socials els permeten mantenir viu aquest entramat que dóna suport a les institucions.

8.- S'han dotat de gestors professionals que més enllà de les ideologies i valors propis de cada escola són persones de reconegut prestigi en el sector i altament respectades a nivell internacional.

A aquestes reflexions s'hi ha d'afegir que, com els bons navegants, saben ajustar els seus recursos al mal temps i buscar nous rumbs en latituds més tranquil·les. Les institucions, els seus professors, els seus alumnes i antics alumnes es poden sentir orgullosos d'aquests resultats, però sobretot la ciutat de Barcelona, i per extensió Catalunya, ha de veure que hi ha altres maneres de fer les coses que donen resultats. Si hi ha centres d'excel·lència, atraurem els millors candidats, i una vegada es graduïn seran els millors ambaixadors de Barcelona al món.

Amb tot, a les escoles de negocis a vegades hem d'afrontar una pregunta incòmoda: ¿a què es deu l'aparent contrast que un país amb tanta escola de negocis excel·lent pateixi la crisi econòmica d'una manera tan profunda? Sincerament, no crec que es pugui atribuir a uns quants centres educatius la responsabilitat sobre la crisi, que té uns orígens diversos i complexos (polítics, econòmics i fins i tot ètics).

Però, al mateix temps, no hauríem de defugir les qüestions de fons que planteja aquesta pregunta: ¿és sostenible el model econòmic actual?, ¿quins ajustos necessita el sistema per afrontar els grans reptes d'aquest segle, com la desigualtat econòmica creixent o la degradació mediambiental?

No són qüestions que hagin estat absents de les aules d'aquestes institucions, en les quals conceptes com la responsabilitat social corporativa o l'ètica empresarial formen part ja no sols dels currículums acadèmics, sinó dels principis formatius. Amb tot, crec que hem d'incrementar els esforços perquè empresaris i directius siguin conscients que la seva responsabilitat com a gestors va més enllà del compte de resultats i que també han de col·laborar perquè la nostra societat sigui més eficient i equitativa.

President de la Fundació EADA

0 Comentaris
cargando