tu i jo som tres
A la premsa submisa, caramels
Quatre periodistes, quatre fardells sospitosos, a ‘Crackòvia’ (TV-3). /
Preocupat el Tata Martino perquè els periodistes esportius l'exalcen menys del que ell desitjaria, li ha preguntat a Sandro Rosell com solucionar l'assumpte. I el president del Barça li ha ensenyat un mètode que li dóna bons resultats: fa pujar els periodistes a una mena de tarima, cadascun amb un número, com a les rodes d'identificació de delinqüents de les comissaries, i els fa formular una pregunta esportiva. Segons el que preguntin són premiats amb una llaminadura, un caramelet, o en cas contrari són catalogats com a periodistes malignes i passen a ser com empestats, als quals no se'ls facilita informació de cap mena ni accés a les instal·lacions del club. ¡Ah! Aquest retrat que han confeccionat a Crackòvia (TV-3) sobre el nostre ofici és encertat; però ha quedat antic. Aquells temps en què els periodistes -tot el gremi al complet, no únicament els de l'àrea d'esports- érem considerats paquets, i als més submisos se'ls concedien croquetes, entrepans, caramelets i fins i tot alguna hipotequeta a interès tovet o nul, han donat pas a mètodes més sofisticats i efectius. Avui en dia hem progressat molt. Qualsevol detentor de poder, ja sigui polític, econòmic, futbolístic, etc., que intenta exercir la seva influència als mitjans acostuma a actuar directament en les cúpules. En ocasions, fins i tot propicia el manteniment d'aquestes cúpules empresarials afins, apuntalant-les amb esplèndids regals i prebendes fabuloses. O sigui, que ja no fa falta descendir el proletariat periodístic, perquè només som els pencaires.
Precisament aquests dies estan sortint periodistes fent catarsi, demanant perdó a l'audiència, i entonant un trist però sincer mea culpa. Els casos de Iolanda Mármol, de Canal 9, denunciant les manipulacions que l'obligaven a realitzar, o el de la periodista Anna Grau assenyalant els mètodes de TV-3, en són exemples significatius.
En el sarcàstic retrat de Crackòvia hi té lloc no obstant una escena més meditable encara. Aquell instant en què el detentor del poder exigeix al periodista submís que no només sigui un gosset al seu servei, sinó que escupi al company considerat maligne. I efectivament el submís escup, llança una escopinada, al seu col·lega crític. I ho fa amb una ràbia, amb un odi, que fins i tot sorprèn a qui l'indueix. ¡Ahh! Ja sabem que no som herois. Però hauríem de procurar no ser mesquins.
