tu i jo som tres
De Belén al tancament
Belén Esteban va començar la seva ascensió a ’Tómbola’ (Canal 9).
Aquesta videofoto que il·lustra aquesta columna correspon al programa Tómbola (Canal 9) del 13 de juliol de l'any 2000. Va ser l'inici de la gloriosa ascensió de Belén Esteban com a estrella televisiva de la xafarderia nacional. Han passat 13 anys d'allò. I la vida de Belén, i la del canal que la va impulsar, lluny de ser vides paral·leles, no poden ser més divergents. La criatura sorgida de l'Hotel Ambiciones -com anomena ella ara la mansió jesulina- ha adquirit fortuna i popularitat en quantitats fabuloses, i s'ha transformat en princesa del poble, títol que va rebre consagració pública l'altre dia, a la festa de La Razón, quan l'altra princesa, la de la Zarzuela, va anar a saludar-la afectuosament. En canvi la televisió que la va fer famosa, el Canal 9, acaba de ser condemnada a mort sobtada pel president de la Generalitat de València. Com que el polític que la tanca és del mateix partit que el que hi havia 13 anys enrere -i que no ha deixat d'estar al Govern durant tot aquest temps- ens podem preguntar per què han decidit trencar ells mateixos la seva pròpia eina.
¡Ah! El disseny era perfecte. Van crear un establiment gastronòmic en què oferien un menú molt pintoresc: els primers plats eren esferificacions al sifó sobre alcavoteria a granel. Tómbola va ser el seu plat estrella. I per als segons, més contundents, es confeccionaven hamburgueses picant l'actualitat politicosocial al gust del grup en el poder. Es fitxaven experts en la manipulació de l'hamburguesa que anaven ampliant els despatxos, mentre una legió de pencaires actuaven de peons d'una maquinària davant la qual no podien posar objeccions, sota l'amenaça de sortir per la porta.
Notícies relacionadesEl sistema era el mateix que es va instal·lar a les extintes caixes d'estalvis: omplir-les de càrrecs fidels que anessin manipulant la caixa en benefici de qui els va nomenar.
Pot semblar, doncs, una raresa que el mateix PP liquidi el que es va inventar com a instrument d'influència. No és una raresa. Sembla que ja hi ha converses entre els botxins i un grup d'amiguets. Es quedaran el cos de la tele difunta a preu de saldo. O sigui, es privatitzarà la manipulació de l'hamburguesa. I mentrestant, Fabra va formulant el trampós sil·logisme: «No li puc dir a un valencià que he de tancar un col·legi perquè he de pagar la tele», per intentar camuflar que amb aquesta defunció algú farà un negoci rodó.
