Se n'ha anat un amic

Vaig conèixer per primer cop Manolo Escobar en la inauguració del Teatro Español de Villanueva de Córdoba, el meu poble natal, cap al 1955. Compartia cartell amb Antonio Molina i Antonio Machín. Eren temps d'estufa i ràdio i va ser aquest mitjà el que el va projectar ràpidament a la fama a través dels molts certàmens radiofònics que buscaven nous valors.

Una cançó del mestre Solano en principi composta per al Príncipe Gitano, el va catapultar a la fama: El Porompompero. Manolo sempre va tenir gran olfacte per saber escollir les cançons que el portarien al triomf. El Viva España, la Minifalda, Mi carro o Madrecita María del Carmen, entre altres, van conformar part de la banda sonora del desarrollismo espanyol i el fil conductor de generacions consecutives. Amb el seu èxit i la seva atracció Manolo va encarnar per a molta gent el somni d'una època. La seva abstracció popular i la seva senzillesa el van convertir en l'objecte del desig per a àvies, mares i filles. En els seus més de 88 discos editats no hi ha cançons, hi ha èxits amb milions de còpies venudes.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

El cine el va consolidar com una figura indispensable de la música popular espanyola. Nascut a El Ejido, als 14 anys va arribar a Badalona, on vam compartir veïnatge i, malgrat viure des dels anys 90 a Benidorm, va portar sempre Badalona i Catalunya al cor. No va tenir sort en els negocis, només la música li va proporcionar el benestar i l'estabilitat. Al pas dels anys la seva música i les seves pel·lícules continuen formant part del catàleg d'allò que és més popular i pròxim per a moltíssima gent.

Al llarg dels meus 30 anys de carrera radiofònica he coincidit amb ell en nombroses ocasions. Jo sentia per ell afecte i el respecte que se li deu a una figura de la seva grandesa i trajectòria. Ell, al seu torn, sempre em va dispensar una gran consideració que li agrairé eternament. Culer empedreït, va fer del Barça la seva passió i el club el va distingir sempre amb el màxim honor. Recentment la Generalitat li va concedir la Medalla al Treball pels seus molts anys, més de 50, de dedicació artística. Manolo Escobar ja és una icona indispensable per interpretar i reconèixer la realitat d'un país i de la seva gent en l'últim mig segle. Ara, amb la seva mort, serà inevitable i imprescindible rescatar el catàleg de la seva vida i la seva obra, que és immens. Se'n va un amic.