tu i jo som tres
ZP, la síndrome 'antiaznaritis'
Ana Pastor va intentar entrevistar Zapatero (’El objetivo’, La Sexta). /
Que l'expresident Zapatero vagi a La Sexta és com anar a casa a visitar la família. El més tremendo d'aquesta desitjada aparició és que ha acabat irritant a tothom, ja sigui familiar o simple transeünt. Ana Pastor s'ha trobat amb una criatura parapetada en una mena d'absentisme d'opinió, un ésser instal·lat en la trinxera d'un tarannà opac i mal entès. M'imagino la irritació interior de l'entrevistadora davant el constant i apàtic escapisme del seu primer expresident assegut al plató d'El objetivo. A excepció del tema Catalunya, del qual es va atrevir a formular un concís vaticini («El que no pot ser no succeirà»), de la resta de preguntes no en va contestar ni una. Ana Pastor s'hi esforçava, l'in-
quiria, l'apressava, fins i tot es va quadrar en més d'una ocasió exigint «mulli's ». Però res. Ni sobre les conseqüències de la doctrina Parot, ni sobre el cas Faisán, ni sobre la gestió de la crisi per part del Govern de Rajoy, ni sobre els ERO d'Andalusia, ni sobre el cas Bárcenas... Res. L'única resposta de José Luis Rodríguez Zapatero sempre era la mateixa: «Com a expresident no em pronunciaré. Com a expresident no hi entraré. Com a expresident no és el meu paper». ¡Ahh! Els observadors que segurament hi havia entre bastidors devien estar estirant-se els cabells. I els coreligionaris del seu partit encara més: ni la més lleu crítica a la gestió del PP, o sigui, ni un consol a què agafar-se per continuar la lluita a l'oposició.
Home, veient per la tele en què s'ha transformat el famós tarannà d'una criatura política tan principal, m'atreveixo a suggerir que potser el que li passa és que pateix una estranya síndrome. La síndrome de l'expresident que té com a única preocupació i guia de comportament no assemblar-se a un altre expresident: a José María Aznar López. En vista que cada vegada que l'enfoca una càmera de tele l'expresident Aznar clava unes bronques tremebundes, fins i tot contra els seus, potser el també expresident Zapatero, horroritzat que li pugui passar el mateix, ha desenvolupat la síndrome de l'antiaznaritis. I se n'ha anat, sense voler, cap a l'extrem oposat. I així ens ha deparat aquesta decebedora i vàcua aparició televisiva. ¡Ahh! Nosaltres, al nostre humil piset, desesperats, aquella nit vam acabar recorrent a la música. Vam posar, una altra vegada, aquell pintoresc passatge de la sarsuela La del manojo de rosas que diu: «...vengo al taller i no sé a qué vengo».
