tu i jo som tres
La síndrome del 'pijoaparte'
Om i Vázquez a la barriada de Sant Roc de Badalona (TV-3). /
Voldria ressaltar dos instants, extraordinaris, de la trobada entre Albert Om i Jorge Javier Vázquez (El convidat, TV-3). Dos moments lluminosos, clau, que retraten perfectament l'evolució de Jorge Javier, un fantàstic trànsit existencial des de la seva infància i joventut a la humil barriada de Sant Roc de Badalona, fins a la seva fabulosa situació actual. El primer va tenir lloc després d'ensenyar-li a Om el seu fantàstic xalet en una urbanització de luxe als voltants de Madrid. Després de banyar-se a la piscina, de passejar pel jardí i de dinar al porxo, van passar a un dels salons, a xerrar a les butaques amb la tele encesa, en pla acompanyament. Om va aprofitar per formular-li una interessant bateria de preguntes: «¿T'agrada el que fas? ¿Has arribat alguna vegada a casa i t'has dit: ja n'hi ha prou, no vull seguir fent això? Jo no podria fer el que fas tu, no em sentiria bé». I Jorge Javier les va anar contestant entretalladament.
Va comparar la seva feina amb la de l'advocat que ha de defensar en un judici un client que sap que està mentint («Deu arribar a casa seva fastiguejat, ¿no?» va dir com a exemple), i finalment va afegir: «Mira, jo no teoritzo sobre la meva feina, perquè si ho fes em tornaria boig». ¡Ah! Meditable moment. L'altre instant va tenir lloc a Badalona, quan recordava la seva infància i joventut al barri de Sant Roc. Després de repassar aquells anys plens d'incomprensions i misèries, de cop i volta va sorgir el tema del premi Ondas. Va dir: «Quan Francino i Barceló decideixen no entregar-me l'Ondas, el sentiment que em va inundar va ser que tornava a Sant Roc. Allò va ser com dir-me ¿però tu què et pensaves, que et deixaríem sortir del barri?». I encara que Om li advertia: «¡Això no va tenir res a veure amb Sant Roc! ¡Francino i Barceló protestaven per la teva manera de fer televisió!», no va aconseguir allunyar del victimisme Jorge Javier, que va rematar: «La meva família anava en metro al Liceu, per entrar en un món millor, ¡i aquesta gent s'entesta que no hi entrem!».
¡Ahh! Om ha aconseguit que el mateix Vázquez ens mostri les estratègies que utilitza per seguir instal·lat en la seva fastuosa supervivència. Primer: no pensar mai en el que fa a la tele. Segon: abraçar la síndrome del pijoaparte com a fórmula d'autoconsol. Són enginyosos mecanismes de subsistència. Aquesta nit, en homenatge a Jorge Javier, tornaré a les Últimas tardes con Teresa del meu admirat Juan Marsé.
