A les portes del Corinthia, t'esperem, Marginedas
Marc Marginedas, de retorn a casa a l’aeroport de Kabul, el novembre del 2006.
Quan penso en Marc Marginedas m'assalta el record del dia que "vam atracar" un dels pocs cotxes que hi havia a les portes de l'Hotel Corinthia (Déu n'hi do!, quin tràfec per trobar vehicle, ¿eh, Marc?), ens vam ficar a dins i li vam cridar al conductor: ¡a Abu Salim! Vam recórrer els carrers de Trípoli fins a arribar en aquell hospital on s'havia produït una massacre. La zona, per donar més detalls, no era un lloc, diguem-ne, tranquil. Encara hi havia escaramusses entre rebels i lleials i alguns franctiradors. Cobríem l'ensorrament de la ciutat i el fi del règim de Gaddafi, o viceversa, acompanyats del fotògraf Edu Bayer, cap allà a l'agost o el setembre del 2011. Va ser un gran equip. Aquells dies, a més de passar molta gana, vam viure junts les males estones de la guerra i les bones estones del companyerisme, l'afecte i la humilitat que caracteritzen el Marc. I les del bon humor, aquell que ajuda a conjurar la tristesa que produeix el dolor que descrius.
Quan vam arribar, el vaig observar recorrent els passadissos de l'edifici en penombra, caminant a passes curtes i esquivant els bassals de sang seca, tapant-se la boca perquè l'olor de mort i putrefacció era insofrible, anotant coses en una petita llibreta amb un bolígraf Bic que rosegava de tant en tant. El Marc ja era una referència per a mi des de feia temps, un periodista de raça, un "ciutadà del món", com li agrada a ell dir-se, que estima la seva professió i viatjar, que ha cobert la guerra civil d'Algèria, la de Txetxènia, la de l'Afganistan... ¡entre moltes altres! amb un estil narratiu excel·lent i una serenor que ja voldria tenir jo.
I és que recordo llegir-lo els anys en què estudiava a la facultat de Periodisme de Bellaterra perquè el meu avi comprava sempre EL PERIÓDICO DE CATALUNYA i rondava sempre per la sala de casa (llavors no sabia com era el Marc físicament, no posaven aquelles fotos minúscules a la capçalera de les cròniques). De manera que, quan l'any passat em va trucar i em va demanar que l'acompanyés en la presentació del seu llibre a Madrid, vaig pensar: ostres, ¡si em veiés el meu avi! Va ser a La Casa del Llibre a la Gran Via al segon o tercer pis, no ho record bé, on vam parlar de moltes coses que recull en el seu 'Periodismo en el camp de batalla', (RBA). De l'acte en vaig retenir: que va dir coses molt interessants i molt de certes, que vaig riure a gust i que el Marc em va fer un petó a la galta que espero tornar-li ben aviat.
Uns mesos més tard vaig anar a l'última edició dels Premis Cirilo Rodríguez a Segòvia, on va ser finalista, i guardo al cor un entranyable moment de conversa entre el Marc, Rosa Maria Calaf i jo, parlant sobre la deriva autoritària de Putin, de coses de la vida i de Síria. Aquell dia vaig veure als ulls del Marc que, com molts altres reporters que han trepitjat territori sirià, havia quedat igual de marcat per la barbàrie, la complexitat de tot allò i la deriva que agafava la guerra. Allà "no hi ha bons ni dolents", va dir en una conferència amb els finalistes a Segòvia, "i els que prenen decisions estan molt lluny del carrer".
El Marc sempre ha estat en aquests carrers, les revoltes, escoltant els que no prenen les decisions però moren de totes maneres i anotant a la llibreta realitats remotes on viatja i segueix viatjant. I el que és més sa: ho fa combinant l'interès del becari i l'experiència del savi veterà, amb la tenacitat del reporter que creu en la seva professió i en el servei a la societat (ho va dir ell en la seva presentació a Madrid). Esperem notícies teves, la teva pròxima crònica amb la foto a la capçalera. ¡Assaltem el pròxim cotxe a les portes dels Corinthia! T'esperem.
Notícies relacionades(El meu pensament amb Marc Marginedas i amb tots els companys segrestats a Síria de diverses nacionalitats, entre ells James Foley, Austin Tice, Didier François, Edouard Elias. 'GIVE US OUR COLLEAGUES BACK!')
Post publicat en el blog de Mayte Carrasco
