5
Es llegeix en minuts

Catalunya han canviat molt les coses en l'última dècada. Tant que sorprèn que sorprengui. Entre un costat i l'altre de l'Ebre s'ha obert una gran bretxa emocional que s'ha convertit en un problema polític de primera magnitud. La democràcia espanyola aborda (potser sense saber-ho) el repte més gran a què s'hagi enfrontat en la seva història recent: comprendre Catalunya i fer-la partícip d'un projecte comú. Després d'un traumàtic procés d'aprovació de l'Estatut, el TC va sentenciar modificar part del text ja ratificat per la ciutadania, i així va variar part del bloc constitucional i va pervertir a ulls de la societat catalana el conjunt. Un pacte constitucional que les noves generacions ja ni sentim com a propi. La manifestació del 10-J del 2010 va evidenciar que el terra es movia. L'11 de setembre del 2012 va escenificar i va accelerar la política catalana i el del 2013 sembla que finalment ha obert els ulls a bona part de l'espanyola.

Incomprensió

Molta gent dispar, per motius ben diferents, comparteix que avui la solució als nostres problemes és la creació d'un nou Estat. ¿Quines són les causes? La incomprensió de la realitat nacional catalana, motius d'índole econòmic o fiscal  i la necessitat de trobar una palanca de regeneració democràtica. Un moviment socialment molt ben musculat i liderat per unes classes mitjanes empobrides per la crisi amb molta influència en l'opinió pública. El catalanisme polític, que durant l'últim segle i mig ha tingut com un dels seus principals objectius modernitzar Espanya, trenca els seus consensos interns i els partits tradicionals es veuen desbordats. Jo no sóc partidari de la independència. Simplement perquè no és la millor opció per als interessos de Catalunya i els catalans. Danyaria la cohesió interna, posaria en greu risc el nostre mercat natural i significaria, com a mínim en un primer moment, l'aïllament polític a Europa. Afegiria que en el món real hi ha molt poc espai per a la unilateralitat. I encara que es digui poc, la independència també suposa, sense cap mena de dubtes, un pacte amb Espanya. Probablement el pacte més complicat de tots, que requeriria innombrables i complexíssims acords. Per no parlar de la península inevitable; de la qual és bastant difícil independitzar-se.

Federalisme

Però encara que siguin arguments de pes avui no són suficients. Perquè un Estat plurinacional que no es reconeix com a tal, és a la llarga senzillament insostenible. I perquè som molts, aquests sí una clara majoria, els descontents amb l''statu quo' i els que sentim la necessitat d'un profund canvi institucional. Per tot això, és imprescindible una alternativa real i atractiva. ¿Espanya serà capaç de construir una oferta compartida en aquest sentit? Un pacte de reconeixement nacional i respecte mutu  de repartiment just i suficient dels recursos, de representació en la presa de decisions de l'Estat i de clarificació de competències en un marc de sobiranies compartides. D'això, el dret comparat en diu federalisme. I coneixent Catalunya i Espanya, un federalisme necessàriament heterodox (amb singularitats i asimetries). Una proposta que hauria de ser ratificada. És, sense cap mena de dubte, la gran oportunitat per refer i actualitzar el vell pacte constitucional superant la caduca cultura de la transició. El socialisme espanyol, empès pel català, ha començat a moure fitxa en aquest sentit i amb això obre aquesta porta. Ja ho veurem.

Dret a decidir

Per una altra part, a Catalunya també hi ha un ampli consens al voltant del dret a decidir. ¿Què vol dir això? Simplement que no sortirem del mal pas sense votar i validar de nou quines relacions tenim. Siguin les que siguin. Els diferents projectes han de tenir vies polítiques i democràtiques amb garanties. Ara bé, el dret a decidir no és un concepte polític, és un concepte de la política. Més aviat de la política catalana. I com a tal, tothom l'utilitza acostant la brasa a la seva sardina. El que és objecte de controvèrsia és què es consulta. Però sens dubte s'haurà de votar. I aquí és on entra la política. ¿Què votar? Perquè la política no només és enunciar o repetir les pretensions o aspiracions de cadascú, s'han de fer possibles. Igual que la democràcia no és només comptar vots, en política l'ordre dels factors sí que altera el producte. I aquesta és una de les claus.

Però, ¿què estan fent els governs? Semblen immersos en una breu, confusa i críptica relació epistolar. Amb sinceritat: ¡No sembla la manera més raonable de solucionar res! A Catalunya el (pertinent) debat sobre el nostre futur ho tapa tot i a tots (gens pertinent). També és utilitzat com a coartada davant els innombrables atropellaments socials que viu la població. El Govern ha dimitit de les seves funcions en el moment que més necessària és l'acció de l'administració pública. A Espanya el Govern medita. El sector muntanyès del PP demana resoldre el cub de Rubik català amb un martell i el president fa el mateix de sempre: amagar-se esperant que la tempesta escampi. Res més lluny de la realitat. L'actitud del Govern central, ara com ara, és una màquina de crear independentistes.

Empatia i diàleg

Notícies relacionades

Mentrestant, la societat catalana i espanyola es reescalfen i surten a la llum algunes de les seves pulsions. A Madrid apareixen els eterns tics caïnites i fa forat la miopia que sempre ha tingut un centre homogeni davant una perifèria amb pols propi.  A Catalunya apareix un perillós clima d'opinió que confon la part amb el tot i es fa gala d'un voluntarisme que pot convertir la il·lusió en il·lusionisme. El debat sobre la UE n'és una bona mostra. Alguns mitjans i TV fan la resta. Desfiguren la realitat al mostrar-la sense matisos i obviant la seva complexitat.

És necessària l'empatia. Tones d'empatia. Probablement la qualitat que més li falta a la política actual. Honestedat i diàleg sincer. I finalment pacte. S'ha d'ampliar el ventall d'opcions i defugir el blanc o negre. No hi ha varetes màgiques ni solucionem els problemes a força de negar-los mil vegades. Societats complexes impliquen solucions complexes. 'Grey is beautiful' (El gris és bonic).