Res.cat

Avui m'he comprat unes VamCats. Ja saps, aquell calçat esportiu comú i corrent si no fos perquè són tan còmodes d'usar com incòmodes de portar. La raó: llueixen una estelada a cada costat del peu. I és clar, això pot generar conflicte no a qui les porta, sinó a qui les veu. Sobretot si te les poses per sortir 'a la calle' i no al carrer. Molt meu, tot plegat.

El cas és que me les he comprat amb la sana i sincera intenció d'unir-me aquest dimecres a la Via Catalana, que no em passi com amb la Via Augusta, i quan me n'adoni ja no me les pugui permetre. Quan era petit, jo era dels que anaven a missa únicament per presenciar el moment "doneu-vos la pau", en què uns quants desconeguts es donaven la mà en fingit senyal d'unió i concòrdia i jo tornava a creure encara que només fos durant un instant en la raça humana catòdica, apostòlica i romàntica. Per aquesta mateixa raó, no em perdria per res del món una cadena humana que a sobre inclogués ateus, maçons, comunistes, separatistes, antidemòcrates i malfactors. I com em va ensenyar la meva àvia, les idees s'han de començar a vestir pels peus.

Per això m'he comprat unes VamCats. No obstant, tan bon punt me les he posat, alguna cosa ha començat a canviar en mi. M'ha vingut com de dins enfora, una cosa així com un efluvi ideològic molt semblant a l'editorial d'un diari anat a menys. De cop i volta, he notat com si els peus s'haguessin proposat seguir sense mi, o més ben dit, molt a desgrat meu. De sobte, els principals impulsors del meu moviment estaven com desfermats, més lliures i amb molta menys tirada cap al paio que han estat aguantant. La veritat és que no els culpo, si hem arribat fins aquí ha estat per acció i direcció de la resta del cos, una resta del cos cada dia més vell, més pesant, més corrupte i per què negar-ho, més lleig.

Mai he deixat que els meus peus prenguessin les decisions per mi -pot ser que sigui un radical, però no un extremista-, sempre ho he fet tot pensant en el meu metabolisme i la meva constitució.

I tot i així, els meus de cop i volta semblaven que hi pujaven de peus. I s'ho han plantejat. I el pitjor de tot, m'ho han plantejat a mi. M'han plantejat una consulta popular. Saber si han de seguir condicionats al que el meu maldestre i mal gestionat cos els imposi, o si en canvi es mereixen la condició de plantilles, peus de pàgina o peu de rei.

Jo, és clar, he mirat de convèncer-los que junts trobaríem una via federalista per continuar caminant, però ni ells ni jo hem entès gaire bé què significaria això, així que els meus peus han seguit en els seus setze jutges d'un jutjat i m'han amenaçat amb una declaració unilateral de pedicura.

Els meus peus, pel que es veu, estan tips que tots els resultats del seu obstinat esforç acabin sempre donant resultat en altres parts del cos. Si corro m'aprimo, si camino em desplaço i si em quedo quiet, em quedo dret, única activitat en la qual se senten reconeguts, nomenats i recompensats, encara que sigui justament la menys atractiva i edificant de totes. Així no anem bé.

Però és que la resta del cos també se m'ha començat a posar xuleta. Les mans han començat a assajar el pi pont, les orelles han fet com si no hi sentissin i la meva única gran opció, la melsa, ha seguit fent el que sigui que faci la melsa. Jo els anava classificant, a favor o en contra de la consulta podològica. I els que no estaven ni completament a favor ni totalment en contra, eren tots uns cagats. Perquè en aquest país, tot el que és complex és mentida per definició, i el més simplista és l'única cosa que té aparença de veritat. I així, amb tot el cos en actitud sobiranista, m'han sobrevingut unes ganes de prohibir qualsevol cosa que he començat a declarar il·legal qualsevol moviment, es fes en la direcció que es fes. Per si de cas.

Ells que sempre m'havien rescatat, de cop i volta s'han vist segrestats per la meva inacció i fins i tot m'atreviria a dir que han estat estrangulats per la meva falta de reg.

Notícies relacionades

Com pensa arreglar-ho, Trump?

¿Hi ha sortida a la vista?

Algú va dir una vegada que fins i tot el viatge més llarg comença amb un sol pas. Convertir l'esperança d'una part important de la població en un humil producte de gran consum és el primer perquè tots comencem a calcular quant costa.

Però mai quant val.