¿L'acció exterior catalana: s. XX o s. XXI?

És curiós com s'assemblen els extrems. Quan Margallo s'ha posat a redactar la llei que pretén ordenar l'acció exterior espanyola, no ha comptat gens ni mica amb la societat civil, que fa dècades que treballa en desenes de països en tasques de pau, drets humans i desenvolupament. Potser en tindria prou d'intentar ordenar el seu propi eixam d'actors, els diplomàtics i els terrenals, per a més cridar a consultes unes organitzacions que des de fa un temps no estan precisament contentes amb la gestió del govern. La construcció de la Marca Espanya ha fet passar a un segon pla tot allò que no sigui la promoció comercial, la caça de contractes i l'obertura de mercats a l'exterior, pel que fa a l'acció del seu ministeri. La cooperació segueix la seva caiguda en barrina i el desinterès institucional per aquesta política pública cada vegada mostra símptomes més evidents: a un parell de setmanes vista, encara no se sap si Rajoy estarà a l'Assemblea General de Nacions Unides a Nova York, on es discutiran els objectius internacionals de desenvolupament per a les pròximes dècades.

L'acció exterior del s. XXI sembla calcada de la del segle anterior, almenys pel que fa als Estats, les situacions i reaccions de les últimes setmanes no deixen cap dubte. La societat civil s'ha entestat des del final de la segona guerra mundial a construir un altre tipus de relacions internacionals, que no estiguin marcades per l'afany de vendre trens o pistoles a qualsevol sàtrapa, que intentin estendre drets i millores en la qualitat de vida per tot arreu. Semblava que fins i tot s'atenia a aquest requeriment, en els últims anys, amb la consolidació d'una política pública de cooperació, però la crisi econòmica ha tornat les coses al seu lloc, almenys a Espanya. La diplomàcia és un assumpte molt seriós per obrir-lo a la participació, perfilant-se clarament un altre límit del nostre imperfecte sistema democràtic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fa uns dies, el Govern de la Generalitat va aprovar el projecte de llei d'acció exterior. Des de principis d'any, les organitzacions catalanes amb projecció internacional havien estat treballant en un Pacte Nacional per a l'Acció Exterior, orientat a construir una política exterior catalana realment participativa i centrada en la defensa de la democràcia i els drets humans en el món. El Pacte va ser discutit amb els partits i presentat abans de les vacances al Parlament. Com Margallo, Homs va considerar que tot té un límit en aquesta vida i posar-se a pensar entre tots com ens relacionaríem amb el món era portar les coses massa lluny. Dret a decidir però no qualsevol cosa. I, total, la prioritat està clara, fer-se menys dependents econòmicament del mercat espanyol, per a la qual cosa sembla que s'ha de construir la Marca Catalana.

Queda l'esperança que en el seu pas pel Parlament puguem evitar el 'déja vu' i començar de veritat la regeneració democràtica, almenys en aquest apartat. Amb estat propi o no, i en la mesura de les seves possibilitats, Catalunya té la responsabilitat de fer alguna cosa diferent en el pla internacional. O ens posem tots a treballar per resoldre les desigualtats i injustícies al món, o ens seguiran esclatant conflictes 'secula seculorum'. La realitat és tossuda, construïm ja la política exterior d'aquest segle.