Que les bombes no ens impedeixin veure els morts ni el fons del drama
Quan escric aquestes línies, els Estats Units d'Amèrica que presideix el frustrant Obama, amb el suport de l'algun altre país i sense cobertura legal de l'ONU, han decidit atacar militarment Síria. Encara no se sap quines modalitats d'atac destructiu utilitzaran, però tots tenim la certesa que l'atac portarà més mort i patiment a la població siriana, ja molt castigada per dos llargs anys d'atacs brutals de l'Exèrcit sirià al servei del sàtrapa Baixar al-Assad i del seu clan familiar hipercorrupte que exerceix despòticament el poder en aquell país.
Permeteu-me, com tantes vegades abans, recórrer a la memòria per sustentar el que penso i sento davant aquest nou esclat bèl·lic a la regió més inestable de la Terra. Han passat poc més de 10 anys de quan Bush fill, amb el suport de patètics acòlits com Blair, Aznar i Durao Barroso, envaïa l'Iraq, arrasava amb tot, tret de les instal·lacions petroleres, provocava desenes de milers de víctimes civils innocents i sumia en la destrucció i l'odi per a moltes dècades futures un país multimil·lenari com l'Iraq. Todo això al marge i contra qualsevol cobertura legal de l'ONU.
Tres dies després de la invasió de l'Iraq, iniciàvem a Damasc, la capital de Síria, una conferència internacional entre delegacions de la CISA (Confederació Internacional de Sindicats Àrabs) i de la CMT (Confederació Mundial del Treball), de la qual jo era vicepresident. Va ser un bonic gest de solidaritat amb els treballadors i els pobles àrabs en un moment en què la seva dignitat i la seva sobirania, com de costum, estaven sent atropellades a l'Iraq. Però la Conferència no va ser només un acte simbòlic solidari. Els dirigents sindicals àrabs, incloent-hi els sirians, van haver d'escoltar de part dels que representàvem la CMT seriosos retrets sobre les seves responsabilitats davant els seus governs i institucions per les greus limitacions d'aquests en matèria de llibertats, pluralisme, marginació de la dona, etcètera.
Recordo que, davant la nostra pressió, els companys sindicalistes àrabs adduïen el fenomen històric del colonialisme de segles, del neocolonialisme d'avui a causa de la riquesa petrolera, la intervenció de les potències occidentals en els seus assumptes nacionals i el suport a règims reaccionaris i integristes, l'amenaça permanent de l'Estat d'Israel i del seu expansionisme sionista amb suport del seu armament nuclear i de les potències occidentals, especialment els EUA, com a justificants de les evidents carències democràtiques i l'endarreriment històric dels seus països i societats.
Recordo dos fets més inesborrables d'aquella conferència. El primer, la por que vaig passar en aquelles llargues matinades en què semblava sentir-se de lluny el fragor dels bombardejos sobre Bagdad. Es vivia amb la por que arribessin a Damasc, ja que Bush amenaçava d'atacar també Síria donada la condemna d'aquesta a la invasió de l'Iraq i l'acollida de refugiats iraquians que arribaven espantats a milers cada dia. El segon: els dirigents de la CISA van suggerir la conveniència que el president sirià, Baixar al-Assad, oferís una recepció als participants en la conferència internacional.
La delegació de la CMT, sense fissures, vam refusar aquesta possibilitat. La nostra solidaritat era amb els treballadors i els pobles àrabs, no amb els seus governs o líders indiscriminadament.
Hi va haver dos moments més que la meva memòria va retenir: Que la majoria de les dones a Damasc no portaven vel, que eren bellíssimes, i que somreien o corresponien a la salutació o la manifestació d'això. Que a la mesquita dels omeies, una de les més importants de l'islam, hi havia la tomba de sant Joan com la cosa més normal del món...
Ara, quan s'està consumant a Síria una altra barbaritat, altres massacres a sumar a les d'Assad i la seva camarilla, un altre immens error i una altra amenaça contra la pau i l'estabilitat a la regió i al món... m'ha semblat convenient aquest recordatori d'una conferència internacional inoblidable, expressiva de la meva trajectòria i norma de conducta: sempre al costat dels treballadors i els pobles, dels que perden sempre les guerres perquè hi posen sempre els morts; sempre davant del poder encara que sigui legítim; sempre contra el poder il·legítim i opressiu; sempre denunciant la hipocresia i el cinisme de la diplomàcia de les macropotències...
Ha estat amb aquests materials ètics que em moc en la meva llarga trajectòria militant i amb els quals analitzo els dramàtics esdeveniments d'avui:
1) Assad representa la degradació totalitària i corrupta de models polítics, l'anomenat socialisme panàrab, que van tenir caràcter progressiu als anys 60 en molts països àrabs com a alternatives al colonialisme o a monarquies feudals.
2) Assad ha provocat en els dos anys d'objectiva guerra civil més de 200.000 morts, la immensa majoria civils, i 2 milions de refugiats. I tot això enmig de la indecisió o la indiferència de l'anomenada “comunitat internacional”. Els recents atacs amb més que probables armes químiques, que Assad nega i els inspectors de l'ONU intenten provar, i que són la gran coartada per a la intervenció militar, és molt probable que no sigui la primera vegada que es produeixin, ja que si Assad disposa d'aquest armament letal és lògic pensar que ja el deu haver utilitzat abans contra la multicolor coalició d'opositors i contra la població que els recolza o simplement estan en el territori que la coalició opositora controla.
3) Les forces opositores a Assad són un gresol molt contradictori, armat de forma precària i discreta per potències occidentals embarcades en l'operació militar que ens ocupa, entre les quals creix el pes i la influència de sectors islamistes extrems. En tot cas, aquesta coalició tan dispersa i contradictòria entre si no pot ser, ho sap tothom, una alternativa democràtica al règim d'Assad en el cas que a aquest se l'expulsi militarment del poder; cosa, a més, molt improbable.
4) N'hi ha prou de fer un cop d'ull al mapa per comprovar que la regió del Pròxim i Mitjà Orient és el vesper més fenomenal del planeta, on es concentren els recursos petrolers més importants, i es dóna la controvèrsia potencialment més desestabilitzadora del món: la persistència de l'Estat sionista d'Israel en la seva decisió d'exterminar literalment el que queda de Palestina; atrocitat que el món àrab i musulmà perceben com a amenaça i agressió directa. En aquesta regió polvorí els posicionaments de cadascú tenen a veure amb aquests dos factors: accés o no als recursos petrolers i grau de proximitat o rebuig a l'Estat d'Israel, que, convé no oblidar-ho, és l'únic de la regió saturat d'armament atòmic.
Arribats a aquest punt hem d'acceptar que l'atac contra Síria --molt probablement amb míssils llançats a centenars de quilòmetres-- no resoldrà ni un sol dels problemes plantejats i, per tant, augmentarà o agreujarà els que ja hi ha, incloent-hi el patiment de la indefensa i innocent població civil siriana.
Vegem:
1) Els míssils i bombardejos mataran persones civils. Negar-ho és mentir cínicament. I als remitents de bombes i míssils els importa ben poc que els destinataris estiguin amb o contra Assad. En diuen "danys col·laterals", ¿ho recordeu?
2) A aquestes hores, Assad ja deu haver posat en lloc segur els seus arsenals, fora de l'abast de míssils i bombes. La destrossa sobre el seu país i la seva gent li importa un rave perquè, a més, té un suport internacional no menyspreable com el de l'Iran, Rússia, la Xina. Això li dóna cobertura per resistir el "càstig" dels bombardejos.
3) La invasió terrestre de Síria no entra ni de lluny en els càlculs d'Obama i els seus adlàters. Saben que desencadenaria dinàmiques imprevisibles i incontrolables per a ells.
4) Paradoxalment, Assad podria guanyar prestigi en el món àrab i musulmà, i en altres àmbits internacionals, donada la seva resistència a uns atacs que no tenen cobertura legal de l'ONU. En l'imaginari dels pobles àrabs, com d'altres, l'imperialisme colonial mobilitza rebutjos amplis.
Davant tantes evidències que no hi ha sortida via militar, tret que es vulgui provocar un conflicte mundial espantós, s'esgrimeix com a raó suprema per a aquesta aventura militar sense sortida el rebuig als atacs d'Assad amb armes químiques. Noble motiu. Per descomptat, si aquest atac es confirma, com ens temem, Assad adquireix la categoria superior de criminal de guerra i autor de crims contra la humanitat.
Però tant humanitarisme ens sorprèn quan no han tingut el més mínim pudor a avortar la revolució democràtica egípcia, reposar en el poder els corruptes i "occidentals" militars egipcis, via cop d'estat, i justificar de fet, alguna llàgrima de cocodril a part, les massacres posteriors al cop d'estat (per cert, els gasos lacrimògens que acompanyen les bales mortals llançades per militars i policies egipcis contra els manifestants, ¿es poden considerar armes químiques?). Aquest mateix humanisme es troba a faltar, per exemple, davant l'implacable procés d'ocupació i extermini de Palestina per part de l'Estat sionista d'Israel, que no dubta a cagar-se en aquestes "potències humanitàries" construint colònies d'extremistes jueus a tort i a dret als territoris palestins de Cisjordània i Jerusalem... com a aperitiu de les enèsimes "negociacions de pau".
Parlem clar: Obama s'embarca en aquesta aventura de la intervenció militar a Síria sense cap base o cobertura legal, o per pressió directa de l'Estat d'Israel o per amenaça d'aquest d'intervenir pel seu compte contra Síria i contra l'Iran, seguint el seu vell costum de colpejar primer i després es veurà... És de sobres conegut que Israel considera l'Iran i Síria dos enemics irreductibles, després d'haver neutralitzat o llimat les arestes antisionistes d'altres països àrabs de la regió, com Egipte, Turquia, Jordània o l'Iraq o les despòtiques i medievals monarquies petroleres.
És una paradoxa sinistra i repetida: Obama ara, els EUA sempre, esdevenen subsidiaris del sionisme a la regió, han de sotmetre la seva política en aquesta zona tan decisiva al projecte històric de l'Estat sionista. Això és horrible per a tots, incloent-hi Israel i els seus ciutadans, perquè fa perillar permanentment qualsevol horitzó de pau, estabilitat, coexistència i progrés de la humanitat en el seu conjunt.
Entre deixar Israel a mercè del seu aventurisme i el seu armament atòmic o portar alguna iniciativa, entre el pitjor i el dolent, Obama aposta per la segona opció. Trista, covarda i arriscada aposta per a un líder que una de les primeres coses que va fer acabat d'elegir president va ser prometre solemnement als àrabs que treballaria per una pau autèntica i un ordre internacional que contemplés la seva dignitat i els seus drets històrics.
Però, per acabar, insisteixo que les coses es poden i s'han de fer d'una altra manera:
1) Si és que han començat, que cessin immediatament els bombardejos i el llançament de míssils contra Síria.
2) Que els inspectors de l'ONU puguin acabar la seva feina i provar que l'Exèrcit sirià disposa i va usar armes químiques contra combatents i/o civils.
3) Verificada la possessió i ús d'armes químiques, els EUA i els seus aliats han d'encarar una negociació seriosa amb Rússia i la Xina perquè les instàncies de l'ONU adoptin les mesures oportunes contra el règim sirià i prevegin les formes d'intervenció, militar i altres, en defensa de la població civil i per evitar nous atacs contra aquesta, ja sigui amb armes químiques o convencionals.
4) Posats a fer, els EUA, Rússia i la Xina, haurien de negociar i consensuar un escenari d'estabilització per a tota la regió del Pròxim i Mitjà Orient, que comencés per dissenyar una sortida política, pacifica i civil a l'objectiva guerra intestina que està dessagnant Síria.
Notícies relacionades5) Tot això serà inviable o molt incert si els EUA no posen l'Estat sionista al seu lloc des d'ara mateix i per eviatr mals majors. Només els EUA poden fer-ho i forçar una solució justa i digna al contenciós històric de Palestina. Sense aquesta solució vàlida de dos Estats, Palestina i Israel, convivint i cooperant en igualtat, la regió seguirà sent el risc més gran contra la pau i l'estabilitat mundial.
Dues coses m'amoïnen a l'acabar: ¿se sap alguna cosa de la Unió Europea i d'aquesta senyora britànica que porta el negociat d'exteriors? El PSOE, a través d'una portaveu acreditada, ha dit que recolzen la intervenció militar dels EUA a Síria encara que no l'empari la legalitat internacional de l'ONU... i tot i que encara no s'hagi produït, afegiria jo. Això és el que es diu una oposició amb sentit de l'anticipació; han guanyat per la mà al PP. Anem bé.
