«Toute une éternité d'amour»

Ienmig d'aquesta tòrrida marea de reposicions i refregits que les graelles televisives ens estan encolomant, acaba de sorgir de cop i volta l'única reemissió que té sentit: aquell extraordinari, intens, emotiuEl convidatque TV-3 va emetre el desembre del 2011, quanMarina Rossellva portarAlbert Oma París, a casa deGeorges Moustaki. ¡Ahh! Quina profunditat es va aconseguir aquell dia.Moustaki, convalescent d'un greu emfisema pulmonar, estava al seu apartament d'Île Saint-Louis, i al veure laMarinase li va il·luminar la mirada. Va somriure. Es va posar a transpirar alegria. I arraulit al sofà, el vam veure disfrutar enormement quan laMarinava empunyar la guitarra i li va cantar la seva versió catalana deLe métèque. Ara, la reposició d'aquest capítol d'El convidatadquireix una dimensió formidable, superlativa, insospitada, perquè des d'aleshores les coses han canviat; perquèMoustakiva morir 17 mesos després d'aquell extraordinari dia. Acabo d'escriureva morir, i és una imbecil·litat absoluta. Recordo que durant aquell viatge a París, recolzats en una barana davant del Sena, laMarinali deia a l'Albert:«Mustaki ha col·locat a les oïdes del món, a tots els continents, cançons com Le métèque, Ma liberté, Milord, Ma solitude... Aquell so no s'extingirà mai». Efectivament. Quina bajanada meva escriure queMoustakiha mort quan la seva veu, la seva música, és la immortalitat elevada a categoria.

He trucat a laMarinafa un moment. Li he preguntat per la cerimònia privada en honor aMoustakique va tenir lloc al cementiriPère-Lachaisei a la qual s'accedia amb una breu contrasenya, significativa: en una petita targeteta, una sola paraula escrita:Milord. LaMarinahi va ser. I malgrat que han passat més de dos mesos, li ha costat parlar-ne. Una barreja de pudor, de respecte, i d'amor pel seu Mustaquien, l'hi impedia. Només m'ha explicat que després, a prop de l'Opéra, es va celebrar un íntimrendez-vousen què van beure xampany en homenatge aMoustaki.«Ell sempre deia: encara que tingueu un nus a la gola, ¡reunir-vos i beveu a la meva salut!».

¡Ahh! Que guardi ben guardat

Notícies relacionades

Torna el futbol

Cristians i xenòfobs

TV-3 aquest capítol d'El convidat. No tan sols és una joia: és la cultura del món en estat pur.

Jo, amb el seu permís, me n'aniré fins al mes de setembre. M'emporto el meuiPodamb laPiaf, ambReggiani, ambMontand, amb la Marina... Tots van estimar i es van alimentar deMoustaki. «Toute une éternité d'amour».