Les propostes urbanístiques
La ciutat, la gent i la revolta
Qualsevol tema de gran abast social és una vivència en transformació. Nous anàlisis, nous continguts, nous mètodes, noves angulacions crítiques. No només perquè la realitat canvia, sinó perquè amb l'anàlisi crítica s'hi incorporen visions que anticipen propostes revolucionàries a tota l'estructura social i política.
Un dels exemples més evidents és el de l'urbanisme: dóna resposta a uns canvis de la realitat social, però també suggereix noves formes de vida amb models que sobrepassen el realisme i que responen a unes proclames considerades utòpiques per la seva radicalitat revolucionària. Aquesta doble interpretació de les operacions urbanístiques -la receptiva i la programàtica- ha influït a l'hora d'opinar sobre a quin tipus de professional corresponia assumir-ne la responsabilitat i l'empenta creativa.
Al llarg de la història s'hi han situat professions diverses: militars, metges, especialistes en sanitat urbana, arquitectes, enginyers de tota mena, alcaldes i autoritats polítiques, funcionaris pressionats per la gestió, filòsofs, historiadors, economistes, sociòlegs, advocats, tots ells amb voluntat de donar suport a la nova ciutat amb les utopies angèliques de la socialització o l'ensopiment diabòlic de l'especulació territorial. Des del segle XVIII, l'arquitecte i l'enginyer amb tècnics sectorials i artistes del planter establert, són els que han treballat més i són els que han complert més discretament la tasca d'interpretar les decisions polítiques dels governants i condimentar-les amb ideologies més generals.
Ara hi ha una lluita gremial entre arquitectes i enginyers sobre funcions i responsabilitats professionals en aquest camp. És un error entretenir-s'hi massa perquè aquest no és el problema: amb diferents aproximacions i qualitats, els arquitectes i els enginyers, si estès garantida la seva formació, han de ser els especialistes de la forma -de la forma urbana, per tant- a partir dels condicionaments funcionals i productius. En canvi, hi ha altres professions -que provenen d'altres temes de base social- que s'ho miren sense fer intervenir el protagonisme conceptual de la forma, atribuint als ciutadans la decisió de construir-se com a protagonistes i agents creatius de l'ànima de la ciutat. ¿Voleu dir que un metge o un economista o un geògraf pot construir unllocque estableixi una realitat plenament urbana?
En algunes campanyes electorals recents hem sentit com molts partits polítics -marcats per una voluntat progressista i per una literatura esquerranosa- utilitzaven l'eslòganla ciutat és la gentcom a base del que en podríem dir la humanització de la ciutat. Amb això s'afirmava una política urbanística en contra del que en deien «la pedra, el ciment i l'asfalt dels arquitectes i enginyers» i -consegüentment- contra el disseny de l'estabilitat i la continuïtat física. No creien que la forma i el funcionament aportessin factors de convivència i fraternitat. Això ho deixaven en mans de la gent i l'organització social. O, potser, només era una estratègia per recordar que l'atenció a la forma s'havia d'equilibrar amb les atencions personals primàries.
La ciutat no és la gent en la seva autonomia salvatge. La ciutat és un conjunt d'espai i d'instruments artificials dissenyats per ser utilitzats pel gènere humà en un procés d'assimilació cultural i en condicions més apropiades que les que li ofereix la natura. És a dir, la ciutat és una realitat artificial construïda per incitar i potenciar aquelles relacions socials que defineixen la civilització i que acrediten una continuïtat històrica i cultural.
Notícies relacionadesÉs a dir, la ciutat és «un lloc» o «una suma de llocs», tots ells consolidats pel contingut històric i projectual que acredita permanència i continuïtat. El «lloc» funciona com un sistema de relacions basades en la coherència i l'expressivitat de la forma de l'arquitectura i l'espai públic. I aquesta és una tasca habitual dels especialistes del disseny -especialment els arquitectes- als quals, per tant, correspondria la professionalitat.
Per això em sembla una demagògia populista la referència a «la gent» com el definitiu pas de cohesió. El gran pas que ha fet la gent és inventar-se la ciutat i utilitzar-la com una total artificialitat. I l'artificialitat, com que supera qualsevol procés natural, necessita ser dissenyada. I amb el disseny podrem incloure el valor social i polític de les noves propostes per a un camí radical de la vida i la política. L'autèntica revolta es transmet pels projectes urbans. Arquitecte.
