La droga actual i la seva dependència

Des de fa un temps tinc una preocupació que m'agradaria compartir amb vostès: la quantitat de nens medicats sota el diagnòstic TDAH [trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat], que prefereixo denominarels anomenats trastorns d'atenció,títol d'una ponència que vaig presentar en unes jornades dedicades a establir el nexe entre els nens, el seu cos i els símptomes que es manifesten. Ja fa més de 20 anys que per la meva professió tinc vinculació amb alguns col·legis de Barcelona, i em sorprèn i preocupa la lleugeresa amb què es tracta aquest assumpte, que té diversos vessants.

Per un costat, la indústria farmacèutica fa negoci amb la invenció de noves malalties i la venda de medicaments per tractar-les. Aquesta indústria, producte de la nostra societat capitalista, promet una resposta ràpida davant qualsevol malestar que es presenti. Sabem positivament que els psicofàrmacs produeixen toxicitat i creen dependència. Per un altre costat, els pares i els mestres es troben desorientats davant els fills i/o alumnes que deixen d'estar atents a classe, o que potser no ho han fet mai.

En comptes de preguntar-se el perquè de la desatenció i donar la paraula al nen o adolescent perquè, en la mesura que pugui i sàpiga, expliqui el seu malestar, se li intenta tapar la boca amb la prescripció d'un fàrmac que emmascararà el veritable problema d'aquest nen, ja que la seva hiperactivitat és la manifestació de la seva angoixa. Aquest tipus de fàrmac té un component d'amfetamina que, paradoxalment, fa que el nen medicat estigui atent i deixi de molestar a classe. Per això les notes milloren, amb el consegüent alleujament de pares i mestres.

Però no ens podem quedar en l'aquí i ara, sinó que hem d'anar una mica més enllà, i això significa intentar saber què els passarà en el futur a aquests nens medicats. Els fàrmacs esmentats silencien el malestar i, lluny de resoldre'l, l'accentuen. El més greu de l'assumpte és que es desconeixen els efectes que la seva ingesta produeix a llarg termini, tot i que, hi insisteixo, la dependència està assegurada. Alguns dels efectes a mitjà termini en nens medicats és que quan ja són adolescents fumen porros per calmar l'ansietat. Així m'ho explicava recentment una psicòloga escolar, circumstància que em porta a escriure aquest article.

Els nens expressen el seu malestar de diverses maneres, ja sigui movent-se, desatenent, barallant-se, callant, parlant amb el company i un llarg etcètera.

Malestars que, fins i tot coincidint en la seva manifestació, no signifiquen el mateix. L'aspecte particular, propi, és el que importa.

Un altre problema és que al tipificar aquest tipus de trastorn es produeix un factor desencadenant. En aquest sentit, els podem posar en sèrie amb els estats depressius, que podríem denominar «símptomes actuals» en els quals llegim els malestars que la nostra civilització ocasiona.

En la societat actual hi ha una tendència a classificar els malestars de l'ésser humà, a posar-hi nom. Etiquetes que perjudiquen i condicionen la vida del nen o de l'adolescent. Així es va presentar un nen a la meva consulta: «És que sóc hiperactiu». Ser hiperactiu indica només l'angoixa manifesta de qui es defineix així. Un assumpte molt seriós, ja que sentir-se d'una determinada manera és una acomodació a la malaltia que, com bé sabem els professionals clínics, aporta beneficis inconscients. Sentir-se identificat amb una malaltia produirà una infravaloració d'un mateix i una actitud d'acomodació, sense afany de superació.

Freud JA ens va advertir dels tòxics com a sortida de l'angoixa en el seu textEl malestar en la cultura. Ens deia: «Davant les sensacions poc plaents, l'ésser humà busca una sortida per arribar al benestar, aconseguir la felicitat i mantenir-la». Una sortida enganyosa, podem afegir-hi, ja que el que s'obtindrà és un plaer instantani i, per tant, efímer; un plaer que s'anirà a buscar una vegada i una altra, de manera que es crearà la dependència del tòxic.

Notícies relacionades

Una llibertat que protegeix un dret

Debat calmat sobre la llibertat de premsa

Lacantambé es refereix a les drogues com a mitjà de sortida dels estats d'angoixa que es manifesten en diferents moments de la vida. Al dirigir-se als metges el 1966, els indica que la dimensió ètica seria analitzar el plaer mortífer (patiment) de l'ésser humà.

Molts pares i mestres s'alarmarien si se'ls preguntés: ¿estarien d'acord que al seu fill i/o alumne (de 5, 6 o 7 anys) se li administrés una mica de droga perquè estigués més quiet i atent a classe? Una pregunta que hauria d'incitar una seriosa reflexió.