L'efecte municipal de la crisi

Sumem molts anys de recessió, anys de decadència de l'economia, però mai hem sabut acceptar del cert que la crisi no són números per més que ens ho vulguin fer veure. Seria fàcil si fos així, però no, aquí estem a primera línia d'afectats, les persones. Les famílies són les verdaderes afectades. La crisi bé pot afectar els bancs, les caixes d'estalvis i també les empreses. Però darrere d'ella, en un primer pla, som les persones els màxims afectats d'aquesta estafa macroeconòmica que diuen anomenar 'crisi'.

Les xifres de l'economia nacional han estat moltes vegades al llarg d'aquesta crisi a punt d'esclatar en fallida. Els rescats o les línies de crèdit, i múltiples acords amb l'austericidi polític europeu han intentat salvar-nos, però mai han donat un marge per poder preservar els drets fonamentals de les persones. Persones que cada dia veuen com els seus ingressos mensuals queden molt per sota de les despeses -entenguem per despeses la hipoteca i el menjar- i que se senten impotents pel fet d'haver de demanar als seus garns ajuda econòmica tots els mesos per poder viure.

Política municipal

Tot això ens fa saber que estem en situació d'emergència nacional, i s'ha d'actuar. Per a això serveix la política, per actuar davant la injustícia social. És per això que les institucions més asfixiades, les locals, han hagut d'actuar per fer-ho. Parlo de ciutats com la meva, Santa Coloma de Gramenet, on es calcula que 2.300 nens pateixen els grans efectes de la crisi, ja que el 2012 els serveis socials municipals van atendre 4.654 nens de Santa Coloma, la majoria procedents de famílies amb greus problemes econòmics.

Per tal situació, l'alcaldessa Núria Parlón ha impulsat un projecte pioner anomenat "El menjador del col·legi, a l'abast de tots", al qual s'han destinat 1,8 milions d'euros. La jove regidora socialista, que va prometre un dia deixar-se la pell per la seva ciutat, i bé ho està fent, ha assegurat que l'ajuntament assumirà al 100% dels costos del menjador a les famílies amb ingressos molt baixos -aquestes polítiques socials són les que necessitem, ¡quin mite!-.

Els ajuntaments són la institució més pròxima als ciutadans, i la institució més asfixiada per altres governs. I mentre institucions com la Generalitat de Catalunya deuen milers de milions als ajuntaments catalans, i el govern central s'entesta a abaixar els sous dels regidors i suprimir més el pressupost dels municipis, aquests estan decidits que els seus ciutadans 'gaudeixin' de tenir garantits els drets més bàsics, els seus drets.

Benestar ciutadania

Per tot això és necessari reivindicar els drets de les persones, han de ser les grans institucions les que centrin la seva tasca en la lluita del benestar dels ciutadans, els més afectats de la crisi. No serveix de res quadrar els números si a peu de carrer les persones segueixen tan afectades com al principi de la recessió econòmica. Que ignorants els que prenen grans decisions.

Les institucions locals són les que estan aprofitant tots els seus recursos per fer bona política, estan actuant perquè els seus ciutadans puguin viure en unes condicions humanes. Ni més ni menys. S'ha d'actuar davant aquesta emergència nacional, segur que ni al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ni a la ministra de Treball, Fátima Báñez, els agradaria haver de fer-los una truita francesa als seus fills perquè no tenen res més, perquè no tenen ni per menjar. No agradaria, però per desgràcia hi ha molta gent així, i no actuen.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

No actuen els polítics de primeríssima línia, però els alcaldes i alcaldesses, els que de veritat fan política, els més grans de la política, sí.

Per això, gràcies alcaldessa, gràcies Núria.