Salvar nens i llogar mares

Un amic em diu que serà pare. ¡Quina gran alegria! Em diu, no obstant, que la seva filla naixerà a Califòrnia, d'una mare de lloguer. El meu amic és solter, malgrat haver arribat a la cinquantena, i té un bon sou. La ­meva ment respecta la seva decisió i se n'alegra, però el meu cor em diu que no.

La proliferació d'aquestes noves modalitats de tenir fills a Espanya, utilitzant mares de lloguer i la fertilitat artificial en general, és palpable. Cada any es practiquen unes 50.000 fecundacionsin vitroi 30.000 tractaments d'inseminació artificial. Ja són centenars els nadons nascuts a Espanya de mares de lloguer, principalment als EUA. En la majoria de països europeus no està permès. Al Regne Unit, per exemple, es poden usar mares de lloguer sempre que no hi hagi comercialització. Però en el context espanyol anar a l'estranger a llogar mares ja es comença veure amb una certa normalitat entre les elits. El preu està per sobre dels 80.000 euros.

Aquesta normalitat i acceptació general fa pensar que la legalització és només una qüestió de temps. A causa de la crisi, possiblement hi haurà cada vegada més dones que hi estiguin disposades. Ja fa temps que els donants de material genètic cobren per aquest concepte. Aquests avanços van de pressa, però ¿tenim temps per pensar què estem fent? Per exemple, ¿com es deu sentir una mare que ha d'abandonar el seu fill al néixer per motius comercials? A les persones que van als EUA a buscar mares i donants de lloguer se'ls dóna un àlbum amb unes dones fantàstiques de diferents preus. ¿No és una forma estranya de generar vida?

En canvi, mentre aquestes modalitats creixen i es van normalitzant en el món ultracomercial en què vivim, l'altra cara de la realitat és que les adopcions, de les quals a Catalunya ens sentíem tan orgullosos fa uns anys, baixen a marxes forçades. Creixien en uns moments en què, possiblement, el sentiment de solidaritat social estava més a flor de pell i no hi havia tant comerç genètic. Personalment, la meva experiència com a mare adoptant ha fet que passés un temps en orfenats, i recomanaria vivament aquesta experiència de visites a qui vulgui tenir fills.

Tot i que els centres que he visitat presentaven bones condicions, la sensació de soledat i d'abandonament impregna l'aire només de travessar la porta. És estrany, per exemple, veure els nadons que passen hores en soledat. Són persones que comencen la vida sense conèixer l'amor incondicional, i condemnades possiblement a no conèixer-lo mai perquè no l'han arribat a aprendre. L'absència d'amor es nota en la mirada, sovint perduda i trista. Si no són adoptades, a mesura que creixen es van desvinculant del món i de la vida i la majoria acaben consumint drogues i sent víctimes de l'abús sexual.

En canvi, les famílies que han adoptat un infant esmenten sovint el canvi abismal pel qual passen aquestes criatures: de ser petits éssers indefensos i tristos, a poc a poc passen a ser ciutadans amb majúscules, amb el dret més important dels drets humans, que és el de ser estimat, valorat. Però les adopcions baixen a tot arreu, mentre que la comercialització de gens augmenta. ¿Tan important és la permanència dels gens propis quan hi ha tants ­milions d'humans a la Terra que ja han nascut i no tenen cap oportunitat? En molts casos, ni tan sols aquesta és la raó principal de l'ús de la fertilitat artificial, ja que sovint s'utilitza material genètic de donant, tant en el cas masculí com en el femení. ¿Per què es fa, doncs, si hi ha milions de nens sense esperança que ja han nascut? ¿On es mostra l'empatia amb els abandonats?

Una de les coses més meravelloses de la vida és el sentiment de voler ser mare o pare. Qui recorre a la fertilitat artificial ho fa amb la bona voluntat i il·lusió de tota per­sona que vol tenir fills. Però no puc deixar de pensar en els nens ­abandonats que necessiten ser ­salvats de la desgràcia. Els nens tenen el cervell tendre i poden ser modelats amb amor, dedicació i esperança.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Adoptar no és tan difícil com es diu, encara que el procés a Catalunya ha de millorar. Una cosa és assegurar-se que els pares tractaran bé el nen, i una altra desanimar la gent. L'adopció nacional hauria de ser més fàcil. Precisament, el treball principal de les institucions hauria de ser fer passar la por als pares. Molts de nosaltres tenim tant pànic quan prenem la decisió d'adoptar que la por ens acompanya durant tot el procés. Encara més a les mares solteres.

Ha passat el temps i el meu amic ja té la seva nena als braços, la mira encara incrèdul. Ella riu com riuen els nens de l'orfenat quan un pare o mare els salva la vida.Periodista i filòloga.