Després de l'esclafament de la revolució socialista del 1848, la majoria de països europeus va assistir a l'ascens d'una dreta autoritària, reaccionària i fortament militaritzada --Napoleó III, Bismarck, Disraeli. Aquestes elits van comprendre que l'urbanisme era un mecanisme clau per a l'afirmació del poder estatal. La reforma de París empresa per Georges-Eugène Haussmann entre el 1853 i el 1870 va constituir el model fonamental en aquest sentit.
A més del discurs higienista i modernitzador que va justificar l'actuació, el projecte de Haussmann era doblement atractiu per a la classe dirigent. Primer, mitjançant la introducció de capital privat i una calculada segregació social dels barris, la haussmannització constitueix el primer cas d'especulació urbanística a gran escala. Segon, la substitució del traçat medieval de París per un sistema de grans places i avingudes estava en gran part motivat per raons repressives: si els antics carrerons s'havien convertit en un infern per a la policia i l'exèrcit a cusa de les barricades revolucionàries, el nou projecte oferia amplis espais que facilitaven les càrregues de la guàrdia muntada.
Encara que la reforma de Haussmann representa, amb el seu doble vessant especulatiu i repressiu, el precedent fonamental de l'urbanisme capitalista modern, la veritat és que el poble es va revelar difícil de sotmetre als seus principis. En la primavera del 1871, la Comuna Autogestionària de París aconseguia el control de la ciutat. Els grans símbols imperials al voltant dels quals es va dissenyar el nou traçat urbà, com la columna Vendôme, van ser abatuts per ordre de Gustave Courbet, responsable revolucionari de museus. Un humil sabater, Napoléon Gaillard, va reinventar el disseny de les barricades per adaptar-les a les noves dimensions urbanes i resistir amb més eficàcia les càrregues de la cavalleria. Els nous lloguers que havien empobrit i desplaçat les classes populars van ser abolits i els seus deutes condonats.
Notícies relacionadesSabem que la Comuna va ser aixafada a sang i foc. I que els que van reprendre el poder han continuat escrivint una història de l'urbanisme en què la ciutat o és escenari de lucre i pau social dels dominadors o és el tauler de la repressió de les classes populars. Però, com recordava David Bravo, la lluita per l'espai públic mai ha deixat d'escriure la seva altra història, subterrània però ininterrompuda. De les llambordes del 68 a Tahrir, Sintagma, Sol, Catalunya o Taksim les places i les avingudes es resisteixen a acceptar la imposició dels que només saben parlar a cops de porra. Ens seguiran pegant, però s'equivoquen els que es pensen que la lluita per allò que Lefebvre va anomenar el dret a la ciutat ja té un vencedor clar.
