Arquitectura: icones o extravangància

QUAN UNA crítica és tan generalitzada i tan difuminada és possible que, seguint la moda, s'hagin desconsiderat alguns episodis que potser farien canviar el judici. Per exemple, podem criticar alguns excessos puntuals, repeticions massa luxoses, desviacions de planificació, però, al cap i a la fi, podem assegurar que algunes icones, darrere de la seva tendència exhibicionista, garanteixen una qualitat, que està molt per sobre de la gran massa d'arquitectura vulgar, anodina o morta, dels constructors, els ajuntaments conservadors o les entitats benèfiques. Malgrat les crítiques, doncs, a Barcelona hi ha més bona arquitectura en les preteses icones que en les vulgaritats especulatives locals dels nous barris residencials i les noves implantacions turístiques. Fet i fet, l'arquitectura acreditada de la Barcelona actual es recolza en noms comFoster, Miralles, Nouvel, Isozaki, Bofill, Calatrava,etcètera, ben presents en el món de l'exhibició mediàtica.

Però, a més a més, cal fer una altra consideració. Aquests edificis tan cars i aparentment tan excessius, també

tenen -o han de tenir- un valor cultural que s'afegeix al seu valor d'ús i de representació. Per exemple, quan a Catalunya aparegué l'estrella revolucionària d'Antoni Gaudí,una gran part de l'opinió la classificà com una atzagaiada decorativa de mal gust, arbitrària, un luxe desmesurat per a rics capriciosos. No tardà gaires anys a arribar una nova consideració: l'admirable testimoni d'un mestre que utilitzava la pròpia obra com a experiència de novetats i innovacions i com a taller per establir les bases d'un llenguatge nou i d'una altra manera de fer evolucionar la cultura figurativa. Ara una casa deGaudíno és un exabrupte, sinó un signe de continuïtat en la revolució artística. Com els exabruptes dels constructors russos, o la llibertat interpretativa dels neoclàssics en la falsa autèntica antiguitat, o els pioners americans de la nova tipologia del gratacel que passaren de ser acusats de maltractadors incivilitzats de la urbanitat i de l'ordre comunitari a ser homenatjats com els autors d'unes noves tipologies arquitectòniques que avui dia ja són indispensables en qualsevol traçat urbà.

Vull dir, doncs, que cal anar en compte de no exagerar els elogis -i la consegüent imposició- d'arquitectures i paisatges basats en la mateixa modèstia de la continuïtat requalificada de les tradicions que ens han arribat encara amb una mica de vida. Seguir-les amb una adaptació acrítica pot ser la renúncia als canvis proposats per la presència de models experimentals. I que cal interpretar algunes d'aquelles icones de què parlàvem com aproximacions a models experimentals que, de moment, són indigestos però que després són capdavanters d'una revolució d'una gran transcendència.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

NO EM SEMBLA exagerat afirmar que les noves tecnologies, les noves normes de confortabilitat, les noves interpretacions funcionals, la nova organització dels espais públics, privats i col·lectius, les noves conquestes socials que avui reclamen tots els ciutadans, han arribat a imposar-se gràcies a l'esforç revolucionari d'aquests mateixos ciutadans durant els últims tres segles, però també perquè en edificis especials -en les icones de cada episodi històric- els tècnics, els industrials, els capitalistes poderosos, els científics, el polítics, els artistes renovadors i avantguardistes podien experimentar les respectives revolucions en testimonis monumentals.

No vull que aquest article sembli només un elogi a l'arquitectura icònica i exhibicionista de les nostres ciutats. Al contrari. Perquè, desgraciadament, molts dels nostres monuments representatius no excel·leixen en allò en què es justifiquen: l'aportació selectiva i experimentada de valors col·lectivitzables. Arquitecte.