La roda
La venjança de la memòria
¿Per què s'han de dir les històries horroroses? Quina finalitat té transmetre a altres la barbàrie? Si els que han viscut les pitjors atrocitats pensessin un sol moment en els receptors del seu material vital, en les reaccions no precisament edificants que provocaran, com a narradors potser s'ho pensarien dos cops.
En uns temps en què el patiment humà és mercantilitzat de mala manera i les pròpies desgràcies són explotades com l'esguerrat que pidola a peu de carrer, l'excepció arriscada i gens freqüent és la d'abordar amb honestedat i sensibilitat el dolor evitant convertir-lo en clixé. El testimoni increïble i únic deNeus Catalàha estat escoltat amb atenció i és una mostra del poder del llenguatge i, per extensió, de la literatura. Expressar en paraules el que ens passa ja és un pas important per començar a guarir les ferides, però encara és més curatiu poder estructurar un relat coherent, una explicació que deixi damunt la taula i no dintre el propi cos tot allò que dol.
Amb això no n'hi ha prou, però, ja que el llenguatge no és com aquell arbre al mig del bosc que existeix encara que no el vegi ningú, el llenguatge no té sentit si no hi ha un receptor i un emissor i la literatura només s'esdevé si hi ha qui narra i qui llegeix, qui rep. En l'acte de contar hi ha la cura, l'art i el fet de compartir amb algú altre el patiment. No en va, compartir i compadir s'assemblen molt. I en relats com el que ofereixCarme Martíal llibreUn cel de plomhi ha el que és essencial per tal que les realitats més absurdes tinguin un mínim de sentit: l'esperança de transmetre una experiència que provocarà la compassió de qui la rebi i la venjança de la memòria indestructible que esdevindrà patrimoni col·lectiu més enllà de la vida de qui n'ha estat protagonista.
