Diàleg i experiència

Sembla que ara existeix una predisposició favorable al diàleg entre el Govern de la Generalitat i el Govern d'Espanya per obrir o ampliar processos negociadors que ajudin a superar la tremenda situació de crisi socioeconòmica en què estem submergits. Benvinguda sigui aquesta etapa, ja que no s'haurien de trencar mai els ponts per al diàleg. Perquè siguin quins siguin els problemes, siguin quines siguin les expectatives de cadascú o les posicions de partida d'una negociació, cap problema pot tenir una solució estable en la nostra societat i el nostre entorn sense diàleg i acceptació del seu resultat. Però per dialogar es necessita, sobretot, voluntat per voler-ho fer i coneixement sobre com s'ha de fer. Igualment, en cada moment qui té una posició més favorable ha de saber portar els límits del no diàleg. Suposem, doncs, que hi ha voluntat, i aturem-nos una mica en l'aspecte del coneixement sobre com i què s'ha de negociar.

Resulta realment sorprenent com en les negociacions, moltes vegades, bones intencions fracassen per plantejaments previs basats en l'absurd o per haver calibrat malament les forces pròpies o alienes, o la capacitat de negociació de l'altra part. O per no saber detectar la determinació, o fins i tot el pensament, de l'altra part. En definitiva, per no respectar l'altra part demostrant-li que coneixes els seus plantejaments i que fas un esforç per entendre'ls, encara que no els puguis compartir. I aquest respecte és necessari per poder abordar la negociació. Ningú negocia seriosament amb qui no el respecta. Pot acceptar un diàleg i marejar la perdiu tant de temps com sigui necessari per càlcul d'oportunitat, però no negociarà. Aquesta situació es pot donar en els dos costats d'una negociació. ¿Com es pot trobar el punt de confiança en cada procés de diàleg? Segurament és necessari escollir les persones que permetin, a cada costat, el millor saber fer.

Una manera molt útil i efectiva de mostrar respecte per l'altra part és que un disposi de la millor informació que pugui recollir sobre aspectes molt fonamentals per a l'altra part en un entorn de diàleg que pot donar lloc a un procés de negociació. Aspectes que ajuden a imaginar com desenvoluparà un procés de diàleg i com es pot comportar l'altra part durant un procés negociador. És a dir, saber què li importa, quins són els mecanismes reals mitjançant els quals defineix la seva posició de diàleg de partida, quines forces es mouen en el seu entorn, com analitza les situacions que conformen la posterior negociació, etcètera.

Naturalment, aquest coneixement no existeix als llibres. No és un coneixement absolut o explícit. Fins i tot pot ser canviant. Però es poden aconseguir bones aproximacions recorrent a l'experiència política. Experiència que permet, per exemple, aconsellar que s'eviti iniciar una negociació partint de la idea apriorística, lamentablement molt instal·lada en determinats cercles de pensament, que a l'altra part no hi ha raons objectives per mantenir la posició que sustenta, sinó simplement una voluntat predeterminada de perjudicar-nos o destruir-nos a nosaltres (no importa qui sigui elnosaltres) a qualsevol preu. És necessari abordar qualsevol procés de diàleg amb amplitud de mires, i descartar els prejudicis previs basats en les diferents maneres en què cada part interpreta el passat.

Hi ha persones a Catalunya que tenen aquesta experiència de saber dialogar en entorns polítics contraposats, i que ara pot ser molt útil. Això es deu al fet que han tingut l'oportunitat de servir en l'àmbit públic en llocs de responsabilitat política formant part de diferents governs, de signe polític divers, tant al Govern de la Generalitat com al Govern d'Espanya.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Estem convençuts que la majoria d'aquestes persones, que ara ja no es dediquen a l'activitat política i són simples ciutadans i professionals, continuen tenint un alt grau de compromís cívic amb la societat i estarien disposades a aportar, com ho estem els que firmem aquesta carta, sense cap altre interès que el bé comú, l'experiència adquirida en el coneixement de l'altra partcada vegada que pugui ser útil.

Exsecretari d'Estat de Transports. L'article el subscriuen també Màrius Rubiralta, exsecretari d'Estat d'Universitats; Raimon Martínez Fraile, exsecretari general de Turisme, i Manel Villalante, exdirector general de Transports Terrestres.