Els petits canvis són poderosos

El curt temps d'espera per a l'elecció d'un nou papa sempre genera expectatives, tant bones com dolentes. I ara seria ingenu deixar-se arrossegar pels grans desitjos o les esperances de grans canvis que hem anat aixecant durant aquest temps. Després de l'elecció del papa Francesc queda clar que no hi haurà continuisme, però tampoc no esperem grans canvis (ni doctrinals ni estructurals), però sí que podem esperar petits signes i petits gestos que a la llarga són els que mouen l'Església. Així ho va fer sant Francesc d'Assís al segle XIII, sense moure's de la seva Umbria natal. Com també ha estat un gran canvi el gest de la renúncia de Benet XVI.

MAI UN PAPA de l'era moderna, havia dimitit. Però tampoc mai hi havia hagut un papa llatinoamericà ni mai hi havia hagut un papa jesuïta. Són coses petites, si voleu, però a la llarga tenen la seva profunditat. No es podia seguir mantenint que la gran massa social del catolicisme fos a Amèrica del Sud i en canvi el discurs universal es fes des del ranci clericalisme europeu. El papa Francesc haurà de seguir mantenint l'engrescament del catolicisme llatinoamericà, amb una clara obertura al món asiàtic (on els jesuïtes tenen tant d'invertit) i alhora continuar frenant la gran onada de secularització europea.

Això, pel seu tarannà personal, ho podrà fer amb dues coses: amb les paraules i amb els gestos (gairebé com Jesús de Natzaret). Ben segur que ben aviat notarem al Vaticà el canvi de llenguatge. Del llenguatge conceptual de Benet XVI passarem ara a un to una mica més espiritualitzant. I no ho dic en sentit despectiu, sinó que em refereixo a un discurs que arribi més al cor que al cervell, o que mogui més els sentiments que les teories. Esperem i desitgem que Jorge Mario Bergoglio no perdi el seu llenguatge crític contra «el capitalisme que genera una nova esclavitud», com diu ell, en una època en què la crisi econòmica, que és global (com ell), arracona tanta gent a triar entre el seu pis o la vida. Esperem aquesta veu moral.

Esperem també que la seva declarada austeritat de vida es pugui veure en molts gestos en aquesta ja carregosa fastuositat del Vaticà. Si diuen que fins ara el cardenal Bergoglio sorprenia per la gran senzillesa de la seva vida i per la seva gran proximitat amb la gent, especialment amb la gent senzilla dels barris de Buenos Aires, i celebrant la missa al carrer amb els qui recullen cartrons, ara tindrà feina de valent. Podem pensar amb unes formes més humils de vestir-se i de celebrar. Si diuen que no tenia cotxe particular i que sempre es traslladava amb el transport públic, amb l'autobús (que els argentins anomenen el colectivo), podem esperar un estil més proper de viatjar, on sigui més important visitar les comunitats cristianes més que els països. Si diuen que ell mateix es feia el menjar, més li valdrà que no es deixi cuinar tant les coses per la cúria vaticana i que serveixi ell mateix els plats, per recuperar el títol del papa Gregori el Gran (540-604): «el servent dels servents de Déu».

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Finalment esperem que el papa Francesc també mantingui el tarannà consultiu dels jesuïtes, mestres del discerniment amb l'ajuda dels altres. Seguint l'esperit del Concili Vaticà II, a l'Església catòlica li cal molta més coresponsabilitat, on sigui més important l'equip que el càrrec de responsabilitat. Es necessita que els bisbes recuperin la seva col·legialitat i que les Conferències Episcopals deixin d'estar sota la sospita contínua de la maquinària vaticana. Potser ha arribat el moment en què sigui més responsabilitat donar l'opinió que no pas seguir les consignes. Després de les reunions prèvies al conclave, els cardenals nord-americans feien rodes de premsa amb els periodistes perquè deien que ells es devien als seus fidels, als quals havien promès transparència. No està gens malament tenir un papa que escolta el que es diu i es pensa arreu. Tot i que amb la cúria vaticana haurà de prendre decisions serioses i les haurà de seguir amb fermesa, si no vol que els papers li acabin desapareixent de sobre la taula.

ELS QUI VAM DIR, després de l'elecció de Joseph Ratzinger, que Benet XVI era una papa de transició, ara hem de reconèixer allà on ens ha portat aquest procés. Segons sembla ens ha retornat el qui va ser el seu competidor ara fa vuit anys en l'anterior conclave. Diuen que aleshores el seu valedor, el seu gran elector, va ser un altre jesuïta, el cardenal Martini, que va apostar per ell. Ambdós aleshores van perdre o van entregar els seus vots a Ratzinger, que és el qui coneixia els mals interns de l'Església. Ara, vuit anys després, Bergoglio ha sortit elegit. Potser calia aquesta petita transició. ¡Esperem que tots hi sortim guanyant!