Contra la divisió dels socialistes

A l'Espanya d'avui, milers de famílies se'n van a dormir cada nit amb la incertesa de si l'endemà conservaran el seu lloc de treball, o amb l'angoixa de si perdran casa seva. Milers de joves busquen lluny de casa una oportunitat de vida independent i la majoria dels ciutadans observen les institucions democràtiques i els partits polítics com a realitats estranyes i fins i tot oposades a les seves necessitats i interessos. Mentrestant, el Govern espanyol, igual que els governs de dretes de Catalunya, de Castella-la Manxa, de Galícia o de València apliquen idèntiques polítiques neoliberals que estrangulen el creixement i carreguen amb crueltat sobre els treballadors i les classes mitjanes tots els sacrificis derivats de la crisi. A Catalunya succeeix tot això i, a més a més, el govern de CiU, manejat per Esquerra Republicana, llança una ofensiva sobiranista per ocultar el seu fracàs i dibuixa un horitzó idíl·lic associat a la ruptura amb Espanya que divideix la societat catalana i genera encara més incertesa en el futur per a milions de persones.

Qualsevol diria que en una situació així resulta més necessària que mai l'acció d'una força progressista capaç de proporcionar a la vegada una esperança de reforma institucional i de millora social i una garantia d'estabilitat; qualsevol diria que en una situació així resulta més necessari que mai un socialisme fort i unit.

No obstant, fa una setmana, per primera vegada en 35 anys, els diputats del PSC i del PSOE vam votar dividits. En realitat, aquell dia els socialistes no vam votar una sinó dues vegades en relació amb el mateix tema. La primera vegada vam votar units per reclamar una reforma federal de la Constitució que empari la diversitat i preservi la convivència dins de Catalunya i en el conjunt d'Espanya. La segona, ens vam dividir i vam votar en sentit contrari.

La primera votació va passar desapercebuda. La segona va acaparar tota l'atenció. Amb la nostra divisió vam donar ressonància a la proposta nacionalista i vam fer irrellevant la nostra. Segurament per això, i malgrat que va estar precedida de declaracions tranquil·litzadores per part de les direccions del PSC i del PSOE que desdramatitzaven el desacord, la votació va produir una tristesa tan gran entre els socialistes com gran va ser l'alegria entre el nacionalisme català i el PP.

És sabut que vaig rebutjar participar en aquella votació. Ho vaig fer, per descomptat, per expressar la meva oposició a qualsevol iniciativa dels partits que han promogut un procés unilateral de ruptura. Però ho vaig fer també per manifestar com deploro la divisió que aquest assumpte ha introduït en les files socialistes. Ni un socialista va poder sentir-se satisfet davant aquesta situació. ¿Com ens oferirem als ciutadans com a garantia d'unitat si nosaltres mateixos ens dividim?

En la setmana que ha transcorregut des d'aquella votació les paraules que més s'han pronunciat des de les instàncies directives han estat multa, disciplina i escó. Com és natural, acato la sanció que se'm va imposar i accepto les reconvencions. Però em temo que aquesta gravíssima situació no es resoldrà per aquesta via perquè el que ha succeït no té causes disciplinàries sinó polítiques.

D'aquí s'ha passat a anunciar que les direccions del PSOE i del PSC iniciaran converses pausades per donar a llum un nou marc que reguli en el futur les relacions entre les dues formacions. Això sí, no s'aclareix si aquest marc servirà per restablir la unitat o per consagrar la divisió. Crec que si la divisió es prolonga derivarà en ruptura i si la ruptura es consuma serà un suïcidi polític per als socialistes. Per a tots.

Si les conseqüències d'una ruptura socialista serien tràgiques per a nosaltres, no serien millors -i això és el més important- per als ciutadans. S'esfumaria qualsevol opció de canviar el rumb polític tant a Catalunya com en el conjunt d'Espanya. Tampoc serien millors els efectes d'aquesta ruptura per als qui desitgen per a Catalunya i per a Espanya una convivència basada en el respecte de la diversitat.

D'aquí un mes es complirà el 35è aniversari del Protocol d'Unitat que van firmar Felipe González i Joan Reventós i que va donar naixement al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Dubto que els nostres problemes es resolguin derogant el que ha funcionat satisfactòriament durant 35 anys.

Aquest període, com tota la nostra recent història democràtica, presenta clarobscurs i també defectes que la crisi actual està evidenciant. Però és també l'etapa més prolongada de progrés i convivència en pau que mai hagi conegut el nostre país; igual que assenyala el cicle de plenitud cultural i d'autogovern polític més dilatat que Catalunya hagi disfrutat en els últims segles. En tots aquests fets ha estat decisiu el socialisme unit.

En el punt en què ens trobem serveix de poc reconèixer i lamentar els errors, menys encara entrar en una dinàmica de retrets. Fa falta generositat i diàleg, però fa falta, sobretot, visió i lideratge. Per a tots els socialistes és vital recompondre la unitat. Per aconseguir-ho farà falta recuperar l'esperit que va inspirar aquell acord de fa 35 anys; és a dir: una afirmació de les nostres conviccions polítiques i dels nostres valors davant l'hegemonia del doble discurs nacionalista dels separadors i els separatistes.

Aquesta és la tasca més important i és, a més, l'ocupació més urgent per a tots. I en particular per als qui han de guiar-la, que són els màxims responsables del PSC i del PSOE. Sense un socialisme unit no hi haurà un socialisme fort. I sense un socialisme fort una part molt gran de la nostra societat quedarà desprotegida, just quan més protecció necessita, i la convivència a Catalunya i a Espanya no en sortirà ben parada.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Diputada socialista.

Aquest article es publica conjuntament als diaris del Grup Zeta i el Grupo Joly.