NÒMADES I VIATJANTS
A prop de Perón, lluny del Che
Chávez sempre va tenir el compàs, la música i la lletra que mouen muntanyes
Hugo Chávez va ser un personatge extrem, mai va admetre neutralitats: se l'estimava o se l'odiava. Uns hi veien un llibertador, un èmul de Simón Bolívar; altres, un cabdill populista sense obra política: només façana com la inacabada Torre de David de Caracas retratada per Jon Lee Anderson a 'The New Yorker'. És difícil escriure sobre Chávez i Veneçuela sense caure en prejudicis i estereotips. Els grisos semblen vetats.
No era un 'Tirano Banderas': un dictador bananer que deté, tortura i mata. Chávez va ser un personatge histriònic, autoritari, imprevisible, excessiu, radical en molts sentits, que va guanyar quatre eleccions presidencials amb prou claredat i netedat per obtenir el nihil obstat de l'OEA.
¿Sobreviurà el chavisme a Chávez? L'escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez n'està convençut; creu que passarà com a l'Argentina amb el peronisme després de la desaparició de Perón.
Chávez va ser la conseqüència de 40 anys de saqueig per part de les castes dels partits dominants, el democristià COPEI i el socialdemòcrata Acció Democràtica. Carlos Andrés Pérez, dues vegades president amb el segon, és la metàfora de la Veneçuela rica, blanca, racista, que va menysprear els més pobres per lucrar-se en el mannà petroler. Malgrat els excessos, el país es va convertir en un Edèn per a inversors i immigrants.
L'oposició, visceral
L'oposició veneçolana procedeix d'aquells llots. Mai no va saber demanar perdó, reinventar-se, entendre el canvi social que s'estava produint sota el chavisme, proposar solucions als problemes econòmics del país.
El seu error, que persisteix malgrat l'encert del seu candidat Henrique Capriles a les eleccions de l'octubre, és l'antichavisme visceral, el menyspreu racista a un mestís.
Darrere del cabdill, de l'agitador d''Aló presidente', de l'home que cantava i recitava García Lorca, l'actor que s'agradava en el paper d'imprescindible, hi havia un home intel·ligent, instruït, potser tendre, amb un discurs edificat sobre la mitologia revolucionària cubana. Podria ser que Chávez estigués equivocat, però sempre va tenir el compàs: la lletra i la música que mouen muntanyes. Era l'efecte d'un cansament, no la solució.
El chavisme ha aconseguit arrencar de la pobresa centenars de milers d'oblidats, persones que no eren res. Les missions ¿els programes d'alfabetització i escolarització finançats amb els ingressos petrolers¿ han ensenyat a llegir en 10 anys el 92,5% de la població que no tenia instrucció, segons la UNESCO. Els que van aprendre a llegir, volen estudiar; els que estudien, pensen, s'incorporen a la vida pública, s'informen i voten. Aquesta era la seva base. Amb ell no desapareixerà el líder.
La mort de Chávez perjudica a curt termini l'oposició. Per això els seus nervis aquests mesos. Els interessava una agonia llarga, un desgast, mesures impopulars com la devaluació en un 32% de la moneda ¿ la cinquena en una dècada¿, l'augment de la inflació, la carestia de productes als supermercats.
L'oposició no està preparada per combatre un chavisme sense Chávez, i menys per presentar-se a unes eleccions en 30 dies en les quals el vot emocional seria clau. Va passar en els comicis regionals amb Chávez a l'Havana.
Hi haurà chavisme; exagerarà la seva unitat, denunciarà conspiracions, mobilitzarà el carrer. Nicolás Maduro i el president del Parlament, Diosdado Cabello, seran els encarregats d'aguantar una bandera que genera vots, garanteix poder.
Notícies relacionadesVeneçuela viu una profunda crisi. El chavisme no ha obrat el miracle. No ha estat capaç d'acabar amb les causes de la desigualtat, de la corrupció. Les missions han estat maquillatge, millores que depenien del preu elevat del petroli. No són sostenibles en un Estat empobrit que descansa en l'extraordinària personalitat d'un líder que ho impregna tot, sense una classe mitjana que sigui equilibradora.
Es tanca un altre cercle: fracassen els homes, queden els mites. Chávez no serà Bolívar o el Che; ells juguen a la divisió dels déus. Potser té raó Sergio Ramírez i acabarà a prop de Perón. El temps dirà; és qui esculpeix la memòria.
