Una història de còmic modern però de poble

Un consell (sobre)sortint: aplaudeixen l'actitud del bon becari. Treballar mesos i mesos gratis i quan et donen 100 euros saber donar les ¡¡¡gràaaaaacies!!!. Somriure inclòs. Quan ets jove, "l'important és tenir il·lusió i moltes ganes en tot el que facis".

15 anys a. M. P. (abans de Moderna de Poble)

Hi ha dues noies en aparença normals. Cada una segueix, per ara, al seu lloc. Una a Reus (Tarragona) i l'altra a Cocentaína (Alacant). I no, cap d'aquests llocs té Corte Inglés. Segur que si les compten, fa uns anys, que elles serien autores d'un còmic d'èxit de la nit al dia, no s'ho haurien cregut. Tampoc s'haurien cregut que el seu perfil a Facebook tindria més de 4.500 seguidors, que esgotarien existències als FNAC i que tindrien bloc i Twitter (¿Twitter? ¿Què?, haurien pensat). I tot per culpa d'un personatge ros, amb 'wayfarer' i serrell. Doncs sí. Encara que sembli mentida, aquesta història ja està registrada. Raquel Córcoles (26) i Marta Rabadán (29) són les dues cares que hi ha darrere del còmic 'Soy de pueblo: manual para sobrevivir en la ciudad'. Un còmic basat en els infortunis moderns d'una noia de poble que aterra a l'urbs. Tenen un bloc arxivisitat i, ara, a més, publiquen setmanalment a 'El jueves' i la revista 'Cuore'. I atenció que estan de gira. Estan a punt de treure en llibreries, prestatgeries i 'fnacs' del món un nou còmic de títol-per-fer-se-samarretes 'Los capullos no regalan flores'. Veient el vídeo promocional hauria de ser de lectura obligatòria a tot institut que s'ho valgui, sota el lema "noies, fugiu davant el primer senyal".

Recapitulant

Però comencem pel principi. Les diferencia el color dels cabells i poca cosa més. Tot va començar per Raquel. Un dia decideix preparar una tira còmica per a un concurs de la Generalitat de Catalunya. Només calia presentar tres vinyetes. I ella es va inspirar. Neix aquí el primer esbós de la que seria 'Moderna de Pueblo'. Al jurat del concurs els va encantar, va arribar a la final i fet. Ella i la seva 'personaja cómica' (com l'anomenen a Twitter) van guanyar. El premi del concurs era que l'editorial Glénat  els publicaria un llibre, però per a això a la 'Moderna de Pueblo' li faltaven històries. Per això, Raquel recorre a Marta: "¿Et vols unir al projecte?". I així és com totes dues, a quatre mans, s'embranquen en quatre mesos intensius de creativitat màxima. "¿Els ensenyem les fotos d'[aquella] època?", li pregunta Raquel a Marta anticipant amb una mirada fulminant un "no" ben clar. Com a bones modernes, tenen instantànies guardades d'aquells temps tan productivament bojos; de dormir poc, treballar molt i menjar malament. "Cada nit ens fèiem una foto amb el Mac, de matinada, amb les nostres pintes. Monyo i ulleres inclòs. Que les ulleres, sí, poden ser retro i el que vulguis, però són horribles".

Present

Són així. Naturals, descarades, hilarants, espontànies. Engendrar 'la criatura' més que un treball ha consolidat tota una [la seva] filosofia. Jornades de més, molt més, de vuit hores. Bategen els dissabtes de clausura com "la festa de pencar més" i empalmen amb diumenges maratonians de nou del matí a nou del vespre. "Acabem totalment fora de polleguera, però, ara, en la distància, recordem aquells mesos amb un munt d'afecte", explica Marta. Adverteixen: sense tanta il·lusió, s'haurien tornat boges després de sentir Nacho Vegas durant tot el dia.

Fins aquí, tot podria ser més o menys normal. Si no fos pel detall que Marta i Raquel són autores d'un còmic, però elles no són cap crac dibuixant. "Tenim pànic que algun fan del còmic ens demani que li fem una vinyeta, així, improvisada". En realitat, l'única dibuixada "amb paper i boli" va ser la 'Moderna de Pueblo' i alguns protagonistes principals. Després, van escanejar el model, el van passar a un programa d'ordinador i problema resolt. Això sí: elles se les enginyen amb els guions, imiten els 'looks' de moda i s'impregnen del que és últim en música i blocs. Exemple que ni fa falta ser tot un David Finch per arrasar en el món de les vinyetes ni cap aptitud és tan imprescindible com la il·lusió.

Els temes del còmic parlen de la quotidiana (i incoherent) vida cosmopolita. Exemple: ¿què és això d'apuntar-se a una llista d'una discoteca per acabar fent una cua igual de llarga que la resta de mortals? Els primers dies a la ciutat no donaven crèdit. "Nosaltres no parlem de temes transcendentals, tampoc filosòfics", assegura Raquel. Parlen del seu dia a dia. ¿Font d'inspiració? Els amics. ¿Context? Unes canyes. I, a més, tot queda en família. "Els personatges que apareixen són els nostres amics --ens diuen-- si no els posem, ens maten". Marta recorda el primer dia que la seva mare va llegir el còmic: "Escriviu coses molt rares, filla", va ser el seu veredicte. "Però en realitat els encanta. Les àvies ploren. Típic", somriuen amb orgull.

Però, llavors, ¿sou o no sou unes modernes? "No", sentencien, en rotund. 'Moderna de Pueblo' no és això. Elles reivindiquen la convivència entre aquestes dues paraules falsament antagòniques. Perquè no fa falta saber-se fil per randa tots els articles de Pitchfork, i no passa res si t'agrada la cançó més 'mainstream' de tot l'estiu o tens la discografia d'U2. "Perquè si jo he sentit durant tota la vida Extremoduro o Els Pets --diu Raquel-- no deixaré de fer-ho ara". Perquè el fer postures, a vegades, cansa. "Perquè --postil·la Marta amb una barreja d'indignació-- a vegades els moderns sembla que ni tan sols s'ho passin bé als antres". Perquè sí. Perquè elles han demostrat que "modern" i "poble" sí que poden aparèixer a la mateixa frase. Mentrestant, elles segueixen amb el seu bon humor que encomana. Per als amics del poble ja estan "atrapades per la modernitat" de la ciutat, però a la ciutat, a vegades, se segueixen sentint una mica "pageses". No els importa. Es posen a riure a intervals molt seguits i ironitzen amb gairebé tot. I amenitzen matins, tardes i nits els seus milers de 'followers'.

Últim tweet: "La joventut d'una dona acaba quan es tenyeix de caoba". Amén.

http://www.sobresalientes.blogspot.com.es/

 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques