Diabòlica trinitat

Tres plagues ens aguaiten: corrupció, atur i pobresa. A aquestes, se n'hi suma una altra: un Govern congènitament incapaç de combatre-les. Un Govern la més íntima naturalesa del qual exclou qualsevol possibilitat d'entendre justament el que aquests mals comporten. Respecte de la pobresa, el Go-

vern es recolza en nocions passades de moda sobre la beneficència pública i l'auxili caritatiu als necessitats. No li interessen, de veritat, els èxits del modern Estat del benestar. El conservadorisme espanyol ha estat totalment aliè a ell, amb la lleugera i surrealista excepció de la dictadura franquista, que, terroritzada per l'experiència republicana, va recórrer al que anomenava la «política social del règim». Amb aquesta va muntar el seu peculiar servei sanitari i de Seguretat Social.

El Govern del Partit Popular és més cec encara davant l'immens atur que tenalla Espanya. Aquest partit s'ha encoratjat amb el dogma que la prosperitat capitalista permetria tals nivells de guany que, amb un sistema adequat d'impostos -que no ofegués, això sí, els rics-, podrien redistribuir-se alguns beneficis entre el poble. Així, després d'apaivagar la seva consciència conservadora, es tranquil·litzaria les masses. Amb això s'exclouria qualsevol insolent exigència de redistribució de recursos entre la gent. Gràcies a aquesta política dissortada, encarnada en la reforma laboral promulgada fa avui exactament un any, la precarietat laboral continua desfermada i l'atur s'ha fet escandalosament incontenible.

La fe en aquest dogma s'estavella contra una realitat en què la prosperitat no arriba mai. Es va prolongant fins a extrems que són exasperants fins i tot per als seus fidels. No hi havia cap prova que la recessió econòmica hagués de ser curta, però això no era cap obstacle per creure en aquesta presumpta veritat. ¿Des de quan han necessitat els homes proves empíriques per deixar de creure en mentides? Siguem comprensius: fins i tot alguns teòrics importants de la socialdemocràcia europea van arribar a creure els decennis posteriors a la segona guerra mundial que es podrien posar en pràctica grans reformes sense destruir l'ordre capitalista. (Aquesta va ser la doctrina oficial del Partit Laborista britànic, sense anar més lluny.) Només calia explotar equitativament i sàviament els seus períodes d'expansió i prosperitat. Però les coses no han anat per aquest camí: el mal repartiment de la riquesa a Espanya es continua agreujant. Els ajustos que imposen els governants els estan pagant les llars que tenen menys recursos. Les dades més elementals ho confirmen.

La tercera plaga, la de la corrupció, és més complexa. A mesura que es desvelen l'un darrere l'altre els casos de corrupció política, és més gran la indignació ciutadana en contra d'un partit, el del Govern, molts dels militants del qual hi apareixen vinculats.

L'opinió pública, recolzada en uns magistrats i fiscals que demostren la seva independència democràtica i constitucional dia rere dia, la seva immunitat davant la corrupció, assenyala mandataris del Partit Popular com a principals responsables de tanta misèria moral. Però també és necessari que reconeguem que la corrupció no ha estat, ni és, monopoli seu. Recordem com van acabar amb tantes il·lusions i esperances socialistes alguns governs del PSOE. Cal suposar que les justes protestes dels seus representants d'avui són tan educades, entre altres raons, a causa d'aquests amargs i encara massa recents records.

Però, com se sol dir, això no pot continuar així. Dilema: o «la cosa no té remei», o «sí que té remei». En té, sobretot si constatem que el problema és més de corrupció política difusa o transversal i no d'una màfia gangsteril com la que pateix la Itàlia meridional. Una manera de començar a lluitar contra aquesta consisteix a posar en marxa l'anomenada llei de transparència. No serà una panacea, però no hi ha manera d'avançar en la lluita contra la corrupció si no s'estableixen, per llei, les regles del joc.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Recordem el principi de tota filosofia realment republicana -l'única rigorosament afí a la justícia democràtica i a la social- que diu: els homes no són necessàriament corruptes, però molt sovint sí que són corruptibles. Això s'aplica especialment a aquells que tenen immunitats parlamentàries o posicions de poder que els permeten prebendes i favors de tresoreria.

Aquells que roben a l'erari públic ens roben a tots nosaltres, però en especial a la gent víctima de la tercera plaga, la que forma la diabòlica trinitat que avui ens intimida: als pobres i als aturats. President de l'Institut d'Estudis Catalans.