El mirall trencat

No són temps per presumir d'exemplaritat política. A la seva obra Cartes perses, Montesquieu advertia que «no és el principal mal que pot fer un ministre sense probitat no servir el seu príncep i arruïnar el poble, ocasiona un altre perjudici mil vegades més greu, que és el mal exemple que dóna». L'exemplaritat és la base de la confiança ciutadana.

Davant una greu crisi institucional i un florir de la corrupció que afecta -i no convé oblidar-ho- la pràctica totalitat de les forces polítiques del país (al marge d'ideologia o ubicació territorial), tots tendeixen a veure la palla (o la biga) a l'ull de l'altre i mirar cap a un altre costat quan la biga (o la palla) els afecta a ells. La protecció dels nostres (confonent l'ètica pública amb el Codi Penal) i la negació de la realitat (matar el missatger) són manifestacions òbvies d'un fer pinya que tots els partits polítics apliquen.

La corrupció és un tema sobretot qualitatiu. Corrupció és utilitzar el poder d'influència per enriquir-se o per concedir favors a amics, familiars o clienteles del partit. I sobre totes dues no hi ha d'haver ni un gram de tolerància.

Al segle XIX va irrompre la imatge del polític aconseguidor tenyit de clientelisme. Aquella imatge segueix vigent. Darrere de l'aparença de modernitat s'hi amaga un país ple de caspa de la qual no s'escapa cap territori ni poder de l'Estat. No obstant, en aquests moments excepcionals hem de trencar una llança per la Política (amb majúscules). És quan més la necessitem. No tinc cap dubte que un nombre important de representants polítics tenen conductes amb estàndards de probitat raonables. Però n'hi ha molts altres que no.

¿Com es pot sortir d'aquest laberint de corrupció? No serveixen sortides en fals. S'ha de revitalitzar la política i enfortir la cultura institucional davant la mediocre i nociva cultura orgànica dels partits sobre la vida pública. S'ha d'apostar decididament per una governança intel·ligent que busqui un equilibri harmònic. La impotència de la política per actuar en clau harmònica i arribar a consensos és un signe evident que hem implantat un model de governança estúpida.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

El representant públic és el mirall de la institució en què es miren els ciutadans. El mirall s'ha trencat a trossos. I quan un mirall es trenca, reconstruir-lo és inútil. Ja no serveixen ajornaments, lleis o comissions. Només es pot actuar de manera decidida i contundent: davant la més mínima relliscada (o sospita fundada que hi sigui) s'ha d'apartar de forma fulminant, temporalment o definitivament, la persona de qualsevol responsabilitat pública, governamental o orgànica.

Si no s'actua ràpid, entrarà en escena un altre tipus de «cirurgià de ferro», per utilitzar l'expressió de Costa, no dictador sinó aparentment tecnòcrata (conservador al dictat dels mercats), amb conseqüències que val més no imaginar-se. Si fos així, es confirmaria l'enèsim fracàs de l'experiència democràtica a Espanya. D'interès se n'hi està posant per a aquest fatal desenllaç.