Per fi... l'Antàrtida

8 del matí. Equipats fins a les celles i amb roba tèrmica, ens dirigim a l'aeroport per abordar el vol amb direcció a l'illa del Rey Jorge. L'avió va ple de turistes, se suposa que milionaris, que han pagat una pasta per poder explicar-li a les seves amistats que han passat un dia a l'Antàrtida. De fet, gairebé tots hi van al matí i tornen a la nit a Punta Arenas amb moltes hores de vol, cansament i la butxaca considerablement alleugerida. Miren amb curiositat elgrupet de científics espanyols encapçalats per una respectable veterana com la Pepita. Li pregunto com se sent, respon queamb papallones a l'estómac. I per fi, quan, després de dues hores de vol comencen a entreveure's les primeres muntanyes nevades, les papallones comencen a volar a gust pels estómacs de tot el nostre grup. I no és per falta d'experiència. L'Eugenioi l'Ana, companys d'Antonio Quesada,ja porten al damunt unes quantes campanyes antàrtiques. La Pepita, ni dir-ho. LaClara, la nova doctora, i el meu equip, amb el director de fotografiaHans Hansen i el sonistaMarc Casademunt, componem el grup de principiants. Però l'Antàrtida té alguna cosa de mística i molt de mítica. Segons m'expliquen, encara que la coneguis molt mai deixarà d'emocionar-te.

La il·lusió es desborda quan l'avió aterra a la pista de l'illa, envoltats de neu i amb un cel blau profund i net. Un luxe de dia. Tot seguit, els turistes milionaris enfilen un camí precedits per la guia turística de la companyia. Encara no els hi han dit, però els toca baixar caminant fins a la platja: uns quants quilòmetres trepitjant bassals de neu fosa amb els peus a l'aigua. Molts no estan preparats. ¿Volies aventura?... aquí la tens. En canvi, nosaltres som rebuts a peu d'avió pelcoordinador logístic de la campanya antàrtica espanyola, Miguel Ángel Ojeda, Miki per als amics, iel comandant de l''Hespérides', Jaime Cervera, de físic quixotesc. Beneïda coordinació. Si alguna cosa no se'ls pot negar a científics i militars és el sentit de l'organització. Ens fan pujar en un 4x4 de l'armada xilena per portar-nos fins a la platja, un objectiu molt lloable si no és perquè el tot terreny acaba enterrat dins la neu ja molt a prop del destí. Una vegada allà apareixenels primers pingüins i una foca somnolenta. Què més es pot demanar. Els faig un munt de fotos encara que m'avisen que d'això no me'n faltarà. Els militars ens disfressen de 'teletubbies', granota seca, com diuen els protocols de seguretat. Ens embarquen a la zòdiac i ens dirigim a l'imponentvaixell científic de l'armada, el mític 'Hespérides'.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Resulta complicat moure's amb les granotes de mida XXXL, però el moment inenarrable és quan ens enfilem per l'escala del vaixell. Davant els múltiples oferiments d'ajuda que rep la Pepita (un mariner li pregunta fins i tot si vol un arnès per pujar) aquesta respon amb desdeny. ¡Amb el seu caràcter! O sigui que al cap de pocs segons està grimpant com una mona per l'escala amb una agilitat que per a mi la voldria mentre rondina contra el protocol de seguretat que a la seva època, diu, no existia, ni feia cap falta. La veritat és que el vaixell és una meravella, ben dotat per a la investigació, ben atès per uns 30 militars i amb connexió permanent de telefonia i internet, des d'on estic escrivint aquesta crònica.

Cap a mitjanit arribarem a la badia sud, la més pròxima a laBase Antàrtica Espanyola des d'on, m'imagino que, una altra vegada vestits de teletubbies, desembarcarem. És clar que aquí la llum no canvia gaire entre la nit i el dia; canvia el clima. Hem sortit amb un sol radiant, envoltats dels paisatges imponents de la serralada de les Shetland del Sud i d'alguna balena despistada, i ara ens endinsem en un cel gris i pesant. No, ¡acaba de canviar a malva! Els icebergs adquireixen colors rosats a estribord mentre que a babord és gris. Són més de les 23 hores. Una mica místic sí que és, ho diu un agnòstic total. Ja falta poc per arribar a l'illa de Livingston, la casa de la Pepita durant tants anys. ¿Reconeixerà "la seva" base? Allà passarem diversos dies i sobretot ens menjarem el raïm sota el sol de mitjanit i un fred que pela.¡Bon 2013 des de la fi del món!