Preparant el gran viatge

Vaig conèixer la Josefina (universalment coneguda com aPepita) en un sopar a casa del poetaManel Forcano fa més d'un any. El que més em va fascinar va ser aquella barreja de rigor i entusiasme, de raó i passió (seny i rauxa, com diem en català), una combinació explosiva de la qual sorgeix la seva extrema vitalitat, la seva capacitat per viure cada repte, gran o petit, com si fos el més important de la seva vida. Sempre m'han agradat les històries complexes, en què conviuen multitud de temes. La història de la Pepita ens parla d'una gran científica, ens parla d'ecologia, de l'Antàrtida ni més ni menys, però sobretot ens parla dels paradisos perduts i de la fusta emocional de què estan construïts els somnis dels pioners. De seguida vaig reconèixer en ella el genuí esperit de l'aventura.Mario Vargas Llosaem va explicar una vegada que escrivia aventures que ell hauria volgut però no havia pogut viure. La Pepita és de les que va decidir viure-les en pròpia pell. La cosa no era fàcil, i més sent dona en un món tan masculinitzat de científics i militars.

Després de perseguir durant anys el somni d'una base espanyola a l'Antàrtida, el científicAntoni Ballester no va poder veure el seu somni complert. Just l'any de la inauguració, va patir un ictus que el va deixar impossibilitat en una cadira de rodes. La seva ajudant,Pepita Castellví, va decidir assumir el lideratge del projecte i es va convertir en la directora de la base durant els seus primers anys de vida, anys en què convivien tots en dos mòduls i a ella, com a única dona, li tocava anar a dormir sobre el dur terra del mòdul científic.

Fa 18 anys que la Pepita no ha tornat al seu paradís perdut, al lloc on els seus records van quedar glaçats. Sento autèntica curiositat per veure si reconeixerà "la seva" Antàrtida i "la seva" base. Probablement el món que ella recorda ha canviat enormement i la comunitat científica que hi treballa s'assembla poc a la que ella va conèixer. Temo que pateixi el que jo anomeno la "síndrome de les taronges gegants", la nostàlgia d'una terra idealitzada a la qual no s'ha tornat des de fa molt temps, com els passava als exiliats espanyols que idealitzaven la mida de les taronges a Espanya a força de recordar-les des de la distància cada dia una mica més grans.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Sempre he dit que els directors de cine, com gairebé tots els creadors, som necessàriament obsessivocompulsius: ens entestem tant amb un tema, li donem tantes voltes fins a poder realitzar-lo que al final es converteix en una obsessió. La meva ara es diu 'Los recuerdos de hielo'. A Minimal Films fa un any que estem preparant tots els detalls d'aquest documental i del viatge somiat. Ara, per fi, ha arribat el moment...

Us aniré explicant cada detall de l'aventura. ¡Seguirem en contacte!