Les noves lleis municipals

El debat polític de les reformes a l'Administració porta molta gent a formular un discurs reduccionista i negatiu referent a les institucions públiques. El tema no és neutre. El menysteniment de les administracions posa en risc els serveis públics universals que aquestes presten (intentant reduir-los) i el missatge de descrèdit de les institucions és, de fet, un atac a la pràctica de la democràcia, buscant la legitimació dels mercats i dels grups de poder que actuen com a agents polítics sobre els governs i fixen polítiques europees i dels seus estats i nacions. Els missatges i el debat no són, per tant, gratuïts: es busca laminar l'estat del benestar reduint els serveis públics i es pretén justificar l'acció política dels poders no democràtics.

AQUEST DISCURS té ara una concreció a nivell municipal que es manifesta en el que s'ha anat desvetllant del projecte de llei local que prepara el Govern de l'Estat. La nova llei intenta fixar el principi que qualsevol servei públic no rendible en termes econòmics s'haurà de suprimir o privatitzar. Crec que un principi d'aquestes característiques respon als plantejaments més conservadors o thatcherians que es poden formular per les administracions públiques.

Amb aquesta base s'ignora el rol dels governs en la recerca de l'equitat i de la cohesió social mitjançant el servei públic. Però, al mateix temps, s'ignora que els ajuntaments i altres ens territorials han estat durant els darrers anys els primers que han aplicat polítiques de col·laboració públic-privat mitjançant concessions, empreses mixtes i privatitzacions. Unes polítiques que habitualment han estat criticades per una dreta estatal que ara ens demana, precisament, «privatitzar o desaparèixer».

L'objectiu d'aquesta llei no és cap altre que limitar les competències municipals amb el principi (lògic i sensat) que una competència la fa només una Administració. El que sorprèn és que aquest principi només sigui vàlid en les lleis d'àmbit municipal: d'aquesta manera, només els ajuntaments són els que han de limitar el seu àmbit d'actuació. Tant de bo que en la llei de Pressupostos de l'Estat es fixés que no és necessari habilitar pressupost, ni tenir ministeris en els àmbits de cultura, habitatge, medi ambient, etc., al tenir atorgades aquestes competències les comunitats autònomes. També seria bo que en el món educatiu, allà on les administracions estatals o autonòmiques no han considerat ensenyaments obligatoris, allò que la societat requereix (escoles bressol, ensenyaments artístics o educació pels joves amb dificultats especials) fos reconegut com a competència municipal.

Les darreres mesures anunciades de reducció d'un 30% dels regidors i de les regidores en els ajuntaments no poden ser qualificades més que de populistes i demagògiques. L'estalvi que aporten és, aproximadament, zero. S'ignora (o es vol ignorar) que dels 8.116 alcaldes i alcaldesses i dels 68.462 regidors i regidores que hi ha a l'Estat, una mínima part tenen el seu sou vinculat a l'administració. Només una part dels electes de ciutats i pobles mitjans i grans tenen un salari municipal. La resta, la immensa majoria, hauria d'estar catalogada en l'apartat de voluntaris al servei dels seus veïns en els seus pobles i ciutats.

Els discursos generals envers el municipalisme també ignoren l'aportació històrica de les ciutats al progrés i a la construcció de les nacions i d'Europa. No és només el concepte de millor eficiència municipal en la prestació de serveis en funció de la proximitat al ciutadà. És molt més que això: la ciutat és l'àmbit social on es creen els espais de llibertat i de progrés i, per tant, és el marc on prioritàriament hem de situar les competències que permeten el progrés individual i col·lectiu.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

LES VISIONS municipalistes són, a més a més, perfectament compatibles amb la reforma de les administracions públiques. Cal reduir les administracions i fa temps que defenso la necessitat de tenir només un nivell d'administració i de col·laboració supramunicipal: o consells comarcals o consells de vegueria o diputacions. Cal una única administració supramunicipal i calen polítiques d'incentiu a les mancomunitats de serveis entre els ajuntaments petits, sense necessitat de més estructura administrativa. Cal fer reformes. Cal reduir costos. Cal reduir nivells d'administració. Però no hem de perdre mai la perspectiva del que és important: el que els cal als ciutadans és ocupació i serveis públics i el que els cal a les empreses des de l'òptica de la funció pública és agilitat administrativa i creació d'infraestructures i marcs de promoció empresarial.

Davant d'un estat d'opinió que tendeix a culpabilitzar les administracions, no hem de fomentar la pèrdua de control democràtic i de competències dels municipis sinó que hem d'enfortir la democràcia amb reformes que preservin els béns públics i hem d'avançar cap a un poder municipal que, cada vegada amb més competències, aposti per la ciutat com a ens creador de llibertat i de progrés. Alcalde de Lleida i secretari de Cohesió Territorial del PSC.