El CCCB de Ramoneda

Les entitats polítiques que governen i suporten econòmicament el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) han decidit no renovar el contracte ambJosep Ramoneda, que, des de la fundació del centre, n'ha estat el director. És, evidentment, una mala notícia i, sobretot, un mal símptoma per jutjar el futur de les polítiques culturals, si no és que la substitució deRamonedas'expliqués com un pas indispensable en un pla de reestructuració i intensificació, del qual, fins ara, no tenim cap notícia, ni se n'albiren propòsits concrets. Al contrari, més aviat se suposen dificultats econòmiques i organitzatives.

PER TANT, el canvi de la direcció només pot tenir dues explicacions: el propòsit de reduir l'activitat habitual i tallar el tarannà ideològic dels programes que han funcionat fins ara -una estisorada de gran abast- o el de voler deixar palès el canvi polític dels governs de la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació, i subratllar-ho amb la destitució dels que n'han estat responsables, fins i tot aquells que havien fet una tasca meritòria i havien contribuït a donar significat cultural als períodes polítics que se solen atribuir al maragallisme. He sentit algun personatge grimpaire i oportunista afirmar que fins que no s'elimini el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i el seu directorJosep Ramonedano se superarà la pressió reivindicativa dels records culturals del maragallisme que preocupen alguns polítics de la nova etapa. Potser, doncs, l'eliminació deRamonedaés més aviat un procés de trencadissa partidista i, per tant, un mal auguri per a la continuïtat o l'eficàcia del centre.

Seria una llàstima que es perdés la continuïtat i el to del CCCB. La feina que s'hi ha fet s'ha de valorar no només per la qualitat intrínseca de cada producte, sinó, sobretot, pel fet de ser l'instrument aglutinant de moltes activitats culturals disperses que es produeixen i que troben una visió interdiciplinar que les explica, les justifica i les llança a una nova línia de producció. Molt sovint, per exemple, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha dedicat esforços a l'estudi de temes urbans que són punts de trobada de diverses disciplines: la ciutat com a fet literari, com a exigència política, com a paisatge, com a marca històrica, com a xarxa d'infraestructures, entesa des d'un entrellat filosòfic i interpretada com un esdeveniment cultural. La mateixa diversitat i complexitat es produeix en temes com la música, la ciència, les arts visuals, el disseny, etc. I des d'aquestes reflexions interdisciplinars s'han tramès idees noves als àmbits més especialitzats. Podem dir, per exemple, que la cultura urbana de Barcelona es deu en part a aquests processos de participació intel·lectual, uns processos que no hauríem de menystenir en les noves circumstàncies.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan es va fundar el CCCB, alguns pensàvem que era un projecte difícil i, potser, una mica inútil. Jo mateix reclamava la prioritat per als museus, aleshores tan mal atesos, o per a les obres culturals que ja tenien una predisposició institucional. Però ara s'ha vist que no teníem raó: la fundació d'un nou instrument ha estat més eficaç que el sanejament d'un àmbit vell i descurat. En poc temps s'ha arrelat a la vida i els costums de la ciutat. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona avui funciona millor, amb més volada institucional, amb més popularitat que altres entitats a qui costa de fer el pas definitiu cap a maneres més modernes i més globals. El CCCB ja forma part de la vida barcelonina i és una de les seves branques culturals més solvents i resistents. I, per altra banda, és un punt eficacíssim cap a la internacionalització, no només per les col·laboracions habituals, sinó, sobretot, pel reconeixement de la solvència científica, aquesta solvència que algunes vegades manca en institucions catalanes que, malgrat llur envergadura, no han aconseguit un reconeixement segur, perdudes, potser, en localismes que poden ser útils per exigir reconeixements d'identitat, però que són molt poc eficaços a l'hora de navegar en la cultura universal.

L'ARRELAMENT popular i l'excel·lència reconeguda són, doncs, dues qualitats del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, aconseguides des d'una política cultural de perspectives molt encertades i gràcies a l'esforç intel·ligent deJosep Ramoneda, que ha trobat l'espai precís per situar-lo sense destorbar cap altra entitat. No vull pas dir que no hi hagi altres promotors culturals adequats per substituirRamonedasi la decisió és conseqüència d'uns nous plans per al centre. Però em semblaria molt negatiu si fos, només, un acte de manipulació partidista, una simple repulsa pels possibles antecedents polítics. Arquitecte.