Anar al contingut

Gent corrent

Mary de la Rosa: «'Tinc 60 anys', li vaig dir. I ella: 'És igual. Tu estudia'»

MAURICIO BERNAL

-¿Res? ¿Ni una poesia, ni un diari...? ¿Una carta d'amor? Tothom ha escrit cartes d'amor...

-Res. No havia escrit res. Ja ho sé que és estrany, però mai en la meva vida m'havia agafat per escriure.

-¿I què va passar? Perquè ara no fa altra cosa, tinc entès.

-Doncs... Van passar diverses coses.

-Sóc tot orelles.

-Doncs va passar, per exemple, que a classe de ioga una dia la professora ens va fer escriure sobre la primavera... Qualsevol cosa. I el que jo vaig fer li va agradar, i llavors em va començar a dir que escrivís més...

-Bé. ¿Què més va passar?

-Li explicaré una història.

-Fantàstic.

-I que consti que és una història documentada, ¿eh? Tinc el llibre firmat, per si el vol veure. Bé, doncs va anar així: resulta que un dia estic en uns grans magatzems, a la caixa, firmant, quan aixeco els ulls i veig un senyor mirant camises. El senyor portava un vestit blau que a mi em va xocar perquè era un blau antic, passat de moda. Llavors li miro la cara i penso: «Ai, déu meu. Però si és García Márquez».

-García Márquez. Comprant camises. ¿Això quin any va ser?

-El 2005. ¿Segueixo? Bé, el cas és que m'hi vaig acostar i li vaig dir: «No sap com m'alegro de veure'l viu». I ell, és clar, sorprès, em respon: «I jo d'estar-ho».

-Dir-li això a García Márquez... No està malament. S'ha de tenir valor.

-Suposo, però és que jo les coses les dic com em surten. Sempre.

-¿I? ¿Què va passar?

-Doncs que vam parlar una estona, fins que García Márquez va fer portar un exemplar d'un llibre seu per firmar-me'l. Sempre que puc explico aquesta història. M'encanta.

-No m'estranya. ¿Hi ha alguna cosa més que l'animés a escriure?

-Un parell de coses.

-Va ser tota una conjuntura d'elements, pel que veig.

-Més o menys. En aquella mateixa època, el meu psicoterapeuta em va aconsellar fer novenes literàries.

-¿Novenes literàries? No, un moment: ¿psicoterapeuta?

-Sí, fill, he tingut una vida dura. Si vol després en parlem, d'això.

-Bé, explíqui'm això de les novenes literàries, llavors.

-És una teràpia. És expulsar les coses que un té dins escrivint. Em vaig adonar que m'agradava i vaig començar a escriure pel meu compte, coses tràgiques, que és el que m'agrada. I llavors, un dia, al mercat de Tarragona, vaig conèixer una senyora que era la tercera de la família que s'ocupava d'una parada. Vaig estar una bona estona parlant amb ella i em va sortir un conte, Las tres generaciones.

-El seu primer conte.

-Sí. ¿I sap què va passar? Que la professora de ioga, que seguia animant-me amb això, em va parlar un dia d'un concurs, Relats de dones, i em va animar a presentar-m'hi, i jo mirant les bases em vaig adonar que Las tres generaciones s'ajustava perfectament i el vaig enviar. Vaig quedar tercera.

-Què bé.

-Sí, ¿oi? Doncs en l'acte d'entrega de premis, una dona del jurat em va dir: «Estudia Literatura». I jo: «Però si tinc 60 anys». I ella: «És igual. Tu estudia». I estudio com una boja.

-És a dir...

-Tallers. He fet vuit tallers durant aquests últims anys. Autobiografia creativa, escriptura eficaç, com escriure un conte... I el que més m'ha omplert: el de microrelats.

-¿Escriu tota l'estona?

-I llegeixo. Em llevo a dos quarts de set i em poso a llegir, perquè m'agrada fer-ho a aquesta hora. I després escric i després penjo coses al bloc.

-Ah. Té un bloc.

-Ai, sí, bé, pobret bloc meu, un bloc molt humil, ja ho veurà, l'he fet una mica com he pogut. Susurros del Mediterráneo, es diu.

-¿En quants tallers està ara?

-En un, a la Casa Elizalde, d'escriptura creativa. És que just ara estic estalviant: em vull autoeditar.

-Vaja.

-Sí, perquè... ¿Qui editarà una senyora de 64 anys? Tinc una col·lecció de contes i els vull publicar. Perquè almenys em llegeixin els meus amics. Tots uns drames terribles, però amb final feliç, ¿eh? Les meves històries sempre s'acaben bé.

-¿La seva? ¿Va acabar bé, la seva?

-Ah. La meva vida dura. Bé. ¿Sap què va passar? Que era una dona maltractada. El meu exmarit. Però això va ser fa molt temps, per fortuna.