Mary de la Rosa: «'Tinc 60 anys', li vaig dir. I ella: 'És igual. Tu estudia'»

-¿Res? ¿Ni una poesia, ni un diari...? ¿Una carta d'amor? Tothom ha escrit cartes d'amor...

-Res. No havia escrit res. Ja ho sé que és estrany, però mai en la meva vida m'havia agafat per escriure.

-¿I què va passar? Perquè ara no fa altra cosa, tinc entès.

-Doncs... Van passar diverses coses.

-Sóc tot orelles.

-Doncs va passar, per exemple, que a classe de ioga una dia la professora ens va fer escriure sobre la primavera... Qualsevol cosa. I el que jo vaig fer li va agradar, i llavors em va començar a dir que escrivís més...

-Bé. ¿Què més va passar?

-Li explicaré una història.

-Fantàstic.

-I que consti que és una història documentada, ¿eh? Tinc el llibre firmat, per si el vol veure. Bé, doncs va anar així: resulta que un dia estic en uns grans magatzems, a la caixa, firmant, quan aixeco els ulls i veig un senyor mirant camises. El senyor portava un vestit blau que a mi em va xocar perquè era un blau antic, passat de moda. Llavors li miro la cara i penso: «Ai, déu meu. Però si és García Márquez».

-García Márquez. Comprant camises. ¿Això quin any va ser?

-El 2005. ¿Segueixo? Bé, el cas és que m'hi vaig acostar i li vaig dir: «No sap com m'alegro de veure'l viu». I ell, és clar, sorprès, em respon: «I jo d'estar-ho».

-Dir-li això a García Márquez... No està malament. S'ha de tenir valor.

-Suposo, però és que jo les coses les dic com em surten. Sempre.

-¿I? ¿Què va passar?

-Doncs que vam parlar una estona, fins que García Márquez va fer portar un exemplar d'un llibre seu per firmar-me'l. Sempre que puc explico aquesta història. M'encanta.

-No m'estranya. ¿Hi ha alguna cosa més que l'animés a escriure?

-Un parell de coses.

-Va ser tota una conjuntura d'elements, pel que veig.

-Més o menys. En aquella mateixa època, el meu psicoterapeuta em va aconsellar fer novenes literàries.

-¿Novenes literàries? No, un moment: ¿psicoterapeuta?

-Sí, fill, he tingut una vida dura. Si vol després en parlem, d'això.

-Bé, explíqui'm això de les novenes literàries, llavors.

-És una teràpia. És expulsar les coses que un té dins escrivint. Em vaig adonar que m'agradava i vaig començar a escriure pel meu compte, coses tràgiques, que és el que m'agrada. I llavors, un dia, al mercat de Tarragona, vaig conèixer una senyora que era la tercera de la família que s'ocupava d'una parada. Vaig estar una bona estona parlant amb ella i em va sortir un conte,Las tres generaciones.

-El seu primer conte.

-Sí. ¿I sap què va passar? Que la professora de ioga, que seguia animant-me amb això, em va parlar un dia d'un concurs,Relats de dones, i em va animar a presentar-m'hi, i jo mirant les bases em vaig adonar queLas tres generacioness'ajustava perfectament i el vaig enviar. Vaig quedar tercera.

-Què bé.

-Sí, ¿oi? Doncs en l'acte d'entrega de premis, una dona del jurat em va dir: «Estudia Literatura». I jo: «Però si tinc 60 anys». I ella: «És igual. Tu estudia». I estudio com una boja.

-És a dir...

-Tallers. He fet vuit tallers durant aquests últims anys. Autobiografia creativa, escriptura eficaç, com escriure un conte... I el que més m'ha omplert: el de microrelats.

-¿Escriu tota l'estona?

-I llegeixo. Em llevo a dos quarts de set i em poso a llegir, perquè m'agrada fer-ho a aquesta hora. I després escric i després penjo coses al bloc.

-Ah. Té un bloc.

-Ai, sí, bé, pobret bloc meu, un bloc molt humil, ja ho veurà, l'he fet una mica com he pogut.Susurros del Mediterráneo, es diu.

-¿En quants tallers està ara?

-En un, a la Casa Elizalde, d'escriptura creativa. És que just ara estic estalviant: em vull autoeditar.

-Vaja.

-Sí, perquè... ¿Qui editarà una senyora de 64 anys? Tinc una col·lecció de contes i els vull publicar. Perquè almenys em llegeixin els meus amics. Tots uns drames terribles, però amb final feliç, ¿eh? Les meves històries sempre s'acaben bé.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

-¿La seva? ¿Va acabar bé, la seva?

-Ah. La meva vida dura. Bé. ¿Sap què va passar? Que era una dona maltractada. El meu exmarit. Però això va ser fa molt temps, per fortuna.