Gent corrent
Carmen Burgos-Bosch: "Viure en aquest edifici inspira per crear"
Inquilina de la Pedrera. Viu en l'abracadabrant edifici dissenyat per Gaudí des de fa més de 60 anys.
Viure en aquest edifici inspira per crear /
Quan el desembre del 1986 CatalunyaCaixa va comprar l'envellit edifici de la Pedrera, va respectar els contractes dels veïns. Carmen Burgos-Bosch (Barcelona, 1931) és una dels quatre inquilins que resideixen en règim de lloguer a l'anomenada Casa Milà, Patrimoni de la Humanitat.
-Hi vaig arribar el 1950, quan em vaig casar amb Lluís Roca-Sastre Muncunill. Però el meu sogre hi havia entrat a viure molt abans, el 1944.
-Una saga de notaris.
-El meu sogre, Ramon Maria Roca-Sastre, va instal·lar la vivenda i la notaria en el primer, en un pis de 600 metres quadrats, per 1.600 pessetes al mes. Els amics van intentar dissuadir-lo: «No et fiquis en aquesta casa tan polèmica, que no tindràs clients».
-¿I en va tenir?
-A pilons. Cregui'm que el despatx es va convertir en una espècie de santuari o acadèmia. Hi venien advocats, registradors, procuradors, notaris joves a escoltar-lo. Deien que eren al cel… Aquest edifici té alguna cosa especial, ¿sap?
-No ho dubto.
-El meu sogre va escriure aquí un tractat de dret hipotecari i també va contribuir a la compilació del dret civil de Catalunya. Encara me'n recordo de la seva dona cridant-lo: «Ramon, que se't refreda el dinar».
-O sigui que la Pedrera inspira.
-Ja ho crec. El meu marit es llevava a les sis del matí i teclejava a la màquina -va escriure obres sobre el dret de successions- fins que arribava l'hora de baixar al despatx. Hi va haver un temps en què els Roca-Sastre ocupaven tres plantes; els anomenaven els notaris de la Pedrera.
-¿Quant fa el seu pis?
-Aquest és més petit; fa 300 metres quadrats, però només faig servir la part del davant, la que dóna al passeig de Gràcia.
-Amb contracte indefinit, suposo.
-Puc viure aquí fins al dia que em mori. Però el lloguer no puc subrogar-lo a la meva filla.
-¿Puc preguntar-li quant paga?
-Ui, més del que cobro de pensió per ser viuda de notari.
-¿Molt?
-Sí. ¿Sap què? El meu marit era tan feliç de viure a la Pedrera... Va estar un any malalt de càncer i em va dir: «Quan empitjori, no em portis a la clínica; vull morir a casa meva». Es passejava pel passadís i deia que era el seu balneari. Aquesta casa inspira per crear.
-¿Li han fet ofertes de permuta?
-No… El que em sap greu és que a Gaudí no el valorin com es mereix.
-Ara sembla que sí.
-No es pensi. De tant en tant ve a visitar-me una noia que està fent una tesi sobre la llum en Gaudí. Cada dia descobreixo coses noves. El sol és un habitant més de la casa; quan em poso a fer la migdiada, la llum em cobreix. I el trànsit gairebé ni es nota, i això que per aquí hi passen tots els autocars del món.
-I els turistes, ¿molesten?
-Ni els noto. A més, és la casa més vigilada de Catalunya. Ho controlen tot amb càmeres, des de la porteria fins al terrat. Em sento molt segura.
-Imagino que deuen haver rodat alguna pel·lícula a casa seva. ¡Quantes antiguitats!
-Això era un museu del modernisme, però quan va morir el meu marit vaig vendre molts objectes. Aquí hi van filmarEls Mars del Sud.
-Basada en la novel·la de Vázquez Montalbán, ¿oi?
-Van ocupar el llit de matrimoni, de marqueteria, fet per Gaspar Homar, el gran ebenista del modernisme, per posar-hi una rossa despullada. Focus aquí, maquilladors allà, rails sobre el terra per moure la càmera…
-¿Quina és la seva habitació preferida?
-El sostre del saló és especial. Bassegoda Nonell, qui més sap de Gaudí, em va explicar que els signes d'aquí representen el lema dels Jocs Florals: pàtria (les quatre barres), fe (la creu) i amor (el cor). En una cantonada es veu la firma de Gaudí… Jo vaig conèixer la mestressa de l'immoble.
Notícies relacionades-Expliqui's, per favor.
-Rosario Segimon va viure aquí. Havia enviudat d'un indià molt ric, Josep Guardiola, i es va casar en segones núpcies amb Pere Milà. Per això es diu la Casa Milà. La gent feia broma perquè no sabia si el nou marit s'havia casat amb la viuda de Guardiola o amb laguardiola; és a dir, amb els estalvis de Doña Rosario.
