El torn
Festa al Cel, crisi a la Terra
El cap de setmana passat ens va deixar una altra de les contradiccions a què ens arrossega la crisi: la Festa del Cel. La gran cita aèria a les platges de Barcelona conté tots els elements necessaris per elaborar un espectacle d'èxit: sensació d'alt risc, emocions fortes, grans dimensions, apte per a públic massiu, ritme trepidant en la successió dels números... Hi participen patrulles d'avions civils i també de militars, provinents dels exèrcits de l'aire de diversos països. Un muntatge espectacular, però no per a un temps de crisi. Perquè genera una alta contaminació ambiental i acústica, perquè és una demostració d'opulència en una societat que paga el pecat d'haver-ho estat massa, i perquè disfressa amb piruetes celestials la quantitat extraordinària de diners que s'apliquen (però no s'expliquen) al manteniment dels exèrcits. Tot plegat un contrasentit.
Com és també un contrasentit que els mateixos diaris que ens informen amb insistència de les tisorades de polítiques socials i de la pobresa creixent al nostre voltant, i que van plens de denúncies sobre elnouriquismeen el qual hem viscut instal·lats els últims anys, ens arribin cada diumenge amb suplements farcits de publicitat d'articles de luxe, que la majoria no es pot permetre però que, paradoxalment, són els que ajuden a mantenir uns ingressos per publicitat (que també s'han reduït de manera extraordinària) i que permeten anar salvant el compte de
Notícies relacionadesresultats.
Com diu Tony Judt,«encara que no tinguem ni idea de quina mena de món heretaran els nostres fills, no podem continuar enganyant-nos presumint que s'assemblarà al nostre». Potser caldria anar interioritzant que la festa s'ha acabat, en sentit literal, per a segons quin tipus d'espectacles lúdics i que ja no podrem allargar més el braç que la màniga. Així a la terra com en el cel.
