De la Diada al Barça sense Fronteres

Demà és Onze de Setembre i a Catalunya toca fer voleiar banderes i cridar proclames més abrandades que mai. No sé què té aquesta data, però se li acumulen les efemèrides. Mentre aquí reivindiquem la pàtria, remuntant-nos a una derrota del 1714, els nord-americans recorden l'atemptat de les torres bessones del 2001 i els xilens pensen en el cop d'Estat que el 1973 va derrocar el presidentAllende.En resum, que se'ns acumula feina l'Onze de Setembre.

M'imagino que va ser per començar a fer boca que ahir li van penjar aJosep Guardiolala medalla d'or del Parlament de Catalunya. Té només 40 anys i hi ha qui troba prematurs tants honors, però no es pot negar que els èxits acumulats amb el Barça l'avalen. I la seva manera de fer, també.

Quan viatges per l'estranger t'adones que el Barça s'ha convertit en el millor estendard de Catalunya. Potser és una exageració, però és que ja fa anys que anem passats de voltes pel que fa a l'esport. El que és un fet és que quan en un país llunyà parles de Catalunya, la gent no sap ben bé de què li estàs parlant; si parles de Barcelona, en canvi, ja comencen a situar-se; i si parles del Barça, oli en un llum.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ho vaig experimentar fa uns dies a Seattle, al nord dels Estats Units, quan se'm va espatllar l'ordinador. El vaig dur a una petita botiga del districte universitari i l'amo, un coreà, em va dir que anava carregat de feina i que no me'l podia arreglar. Quan va sortir el tema del Barça, però, tot van ser facilitats. Això sí, vaig haver d'aguantar que em recités l'alineació completa d'un equip que abans era més que un club i que ara ja és un Barça Sense Fronteres.

En aquest sentit, no hi ha cap dubte que la medalla d'honor lliurada aJosep Guardiolaés ben merescuda. I que en vinguin moltes més.