¿Lliure i provincià, conseller?

¿La literatura catalana ha de tenir presència i visibilitat a Barcelona? ¿O és un objectiu polític de la Generalitat invertir diners perquè no en tingui?

He rebut el programa de la temporada 2011-12 del Teatre Lliure. És la primera temporada de la nova etapa deLluís Pasqual. Com s'ha fet tristament habitual als teatres públics catalans,Pasqualha obviat la presentació d'un projecte artístic i s'ha limitat a defensar (amb l'excusa de la crisi) un esquema de programació. Els nostres dirigents polítics, presents als consells d'administració dels teatres, ho permeten, preocupats només pel nombre de funcions i els índexs d'ocupació.

Entre els promotors benintencionats de la candidatura dePasqual,­ s'assegurava que el nou director garantiria la fidelitat a «l'esperit fundacional del Lliure» i que acabaria de corregir la «descatalanització» del projecte; una correcció, cal dir-ho, que l'última etapa deRigolahavia emprès, i quePasqualha avortat ara. De fet, a la vista de la progra­ma­ció 2011-2012, és clar que les dues premisses han quedat traïdes ja d'entrada. Primer perquèPasqual­ha programat com un buròcrata, ­arbitrant coproduccions, i segon perquè la presència del teatre català, tant el patrimonial com el contemporani, hi és escassa isecundaritzada.

Cal celebrar el nivell general de la programació i algunes novetats. És una molt bona notícia que el teatre, finalment, s'hagi decidit a crearEl Lliure dels nens. I també és molt bona notícia la presentació barcelonina deBlai Mateuo el retrobament escènic amb l'obra deRamon Gomis, de la mà del Caer de Reus.

Però no entenc, gens, com lliga «l'esperit funda­cional del Lliure» amb una programació que com­pra més que produeix. ¿On és el Lliure com a centre de creació teatral? ¿L'equipament d'exhibició ha ofegat, definitivament, el projecte ar­tístic?

Les úniques produccions exclusives del Lliure anunciades al programa són tres cosetes. I les coproduccions en què el teatre sembla tenir-hi la iniciativa artística (sobre trenta espectacles programats) són tres o quatre, potser cinc.

El missatge al sector teatral català és diàfan: l'accés a la programació del Lliure està restringit només a aquells creadors que puguin aportar, a més d'una proposta artística, altres fonts de finançament. Tant si és perquè reben altres ajuts públics (Conca, Inaem, Icub), com perquè són creadors-gestors que autoinverteixen diners públics en els seus muntatges (com Boadella i els Teatros del Canal), o perquè altres teatres han apostat per les seves propostes i disposen d'una coproducció.

Pasqualha deixat de ser un director artístic (generador de propostes) per convertir-se en el gestor d'una central de compres teatral.

Cal celebrar la mitja dotzena de coproduccions amb els dos centres públics de Reus i de Salt-Girona; centres que sí que semblen tenir projectes artístics propis, i que saben donar més joc, també, a directors d'escena sense teatre propi. Curiosament, és en aquests centres no dirigits per directors d'escena, sinó per gestors artístics competents (Cèsar Compte,Salvador Sunyer), que l'accessibilitat creativa es manté oberta.

A Catalunya, finalment, el missatge que es divulga és aquest: no és possible programar un teatre públic, autònomament, sense diners de Madrid. O sigui: sense acomodar-se a una provinciana madrilenyització de la cartellera. (El panorama dels teatres privats, en aquest sentit, és encara pitjor.)

¿El propòsit de tenir un govern autonòmic, i amb competències exclusives en Cultura, era aquest? ¿El conseller de Cultura d'un govern catalanista no hi té res a dir?

La temporada que ve, sobre una trentena de títols, el Teatre Lliure programarà una dotzena de produccions o coproduccions sufraga­des amb fons d'organitzacions radi­cades a Madrid: cinc (sí, ¡cinc!) amb el Centro Dramático Nacional, inclosa la que dirigeixPasqual.

Insisteixo: ¿quin és el missatge dels teatres públics a la cultura catalana?

En el programa de temporada del Lliure, quan es parla de dramaturgs contemporanis de prop, se situa en la mateixa llista, indiferenciadament,Ramon GomisiPau Miró, al costat deMayorgaiCavestany, deSanzoli deGarcía May.

No diferenciar és actuar ideològicament. Pregunto: ¿quan s'ha aprovat, políticament parlant, que l'espanyolització literària és una de les missions culturals que tenen els teatres públics catalans?

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

I sí, és evident: quan s'imposen les coproduccions estatals, hi surten rebent els muntatges de textos del patrimoni teatral català. El 2011-12, al Lliure dePasqual, tot sumat, es fan quatre lectures, i la reposició (quatre dies) de la lectura dramatitzada de laSardàsobreSagarra. Vuit funcions de literatura catalana patrimonial, enmig de més de les 300 funcions de la temporada.

¿És poc, o no? És menys d'un 2,5% de presència. ¿És poc, o és defensable? ¿Què en pensa el consellerMascarell?Escriptor i traductor.