Fills de la guerra

El 75è aniversari de l'esclat de la guerra civil resulta obscur per als ciutadans que vam néixer en aquell fatídic 1936. I és que aquesta efemèride ens porta inevitablement a l'univers de la memòria, als records d'una època de dures necessitats. De la guerra en concret jo en guardo només una imatge: al menjador de la meva primera casa a Barcelona -el carrer de la Princesa, rebatejat com a Pablo Iglesias durant la República- els llums estan apagats, el meu pare il·lumina l'estança amb una llanterna i jo, a la faldilla de la meva mare, espantat, sento a la llunyania uns trets. És un flaix molt breu però inesborrable. La memòria de la interminable postguerra ja és molt més nítida i copiosa. Una memòria poblada de veus, d'imatges i sons. I també de sabors.

RecordO els comentaris dels meus familiars sobre l'exili d'aquells parents pròxims que van lluitar al bàndol republicà, en contrast amb el progrés social i econòmic dels que van combatre amb els rebels. La divisió en el si de milers de famílies espanyoles va ser un dels capítols més sòrdids de la contesa. Al marge d'enfrontaments ideològics, l'esclat de la guerra va propiciar ocasions d'or, mitjançant denúncies, per passar comptes personals i satisfer desitjos de venjança. O per resoldre qüestions patrimonials. Tots sabem que els nivells de maldat als quals pot arribar l'ésser humà sempre han estat infinits. Però també ho són els de bondat. Incomptables famílies del nostre país alberguen episodis d'aquest tipus. També la de qui escriu aquestes línies: un parent, membre de la CNT, va salvar la vida d'un altre, falangista, que anaven a executar. «Ha estat gràcies a la Pilarica, que ha escoltat les meves oracions i ha salvat el meu fill», proclamava la mare del camisa blava, molt franquista ella. «¿A la Pilarica?», replicava la meva àvia, creient però republicana. «¡Deu voler dir que gràcies al seu cosí l'anarquista!».

Durant la meva infància, «abans de la guerra» era una expressió molt freqüent en el si familiar. La frase plasmava la nostàlgia dels anys en què no hi havia tanta estretor, de quan es podia accedir amb total normalitat a productes alimentaris bàsics: pa, sucre, arròs, oli, mongetes… Per comprar-los, en els temps de la postguerra, fins al 1953, calia proveir-se de les cèlebres cartilles de racionament. N'hi havia de 1a, 2a i 3a categoria. La distribució depenia de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes (Comisaría de Abastos, deia el poble). La resta de productes s'exhibien als colmados de la ciutat com a tresors inaccessibles per a la immensa majoria dels ciutadans

Recordo la discreció, la prudència, per no dir la por, dels que havien estat defensors de la legitimitat republicana, és a dir, els rojos. Al contrari del que passava amb els franquistes, i excepte amb els més íntims, els rojos no parlaven mai de política. (Bé,Francotampoc, com se sap: «Faci com jo, no es fiqui en política», va etzibar una vegada a un dels seus ministres).

Recordo els cartells amb la imatge del dictador que inundaven la ciutat:Salve, Caudillo de España. Franco, Franco, Franco. Franco, centinela de Occidente. Gloriosos Caídos por Dios y por España; ¡Presentes!

A les escoles, monopolitzades per l'Església catòlica, còmplice delGlorioso Alzamiento Nacionalque no va dubtar a denominar «croada», les paupèrrimes aules (pupitres amb el tinter incorporat per sucar-hi els plomins) estaven presidides per les fotos deFrancoi deJosé Antonio, als dos costats del crucifix. Recordo l'escut de l'àguila, el distintiu màxim del franquisme. Es tractava d'una adaptació de l'Àguila de sant Joan que figurava a l'escut d'armes dels Reis Catòlics. Sota el lema d'Una, grande y libre, l'aguiló franquista exhibia el jou i les fletxes de la Falange. Recordo, és clar, els noticiaris propagandístics que des de 1943 s'exhibien obligatòriament a tots els cines: elNO-DO. Molts espectadors arribaven deu minuts més tard per esquivar «la pel·lícula deFranco», com definien alguns el famós noticiari. No m'oblido d'un altre cartell:Si eres español, habla en español, cordial missatge creat el 1937 pels democràtics cervells dels falangistes i que va perdurar durant uns anys.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

RecordO la música deLa Generala-una fusió de l'himne reial, l'Oriamendidels carlistes i elCara al Sol- que precedia els

Diariosparlats de RNE (el comunicat, deien a casa, recordant els comunicats oficials de guerra de la caserna del Generalísimo que s'iniciaven amb aquellaenginyosa barreja). I les cornetes de l'escombriaire quan arribava a l'altura de les cases amb el carro de cavalls. I els avisos del treballador municipal del poble, precedits també d'un cop de trompeta:«Por orden del señor alcalde se hace saber…».I recordo els amargs sabors dels llargs anys del racionament: pa negre («Franco, dóna'ns pa blanc»), l'oli de ricí, l'aigua de Carabaña… Periodista