El fracassat 18 de juliol

Avui, 18 de juliol, és el Dia Internacional Nelson Mandela. Així va ser proclamat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el novembre del 2009, dia en què va néixer el líder antiapartheid sud-africà el 1918; un home que durant 67 anys (ara en té 93) va dedicar la seva vida al servei de la humanitat, sent advocat defensor dels drets humans, estant privat de llibertat durant 27 anys i convertint-se en el primer president democràtic de Sud-àfrica el 1994. A més, va rebre el premi Nobel de la pau el 1993. Un dia com avui de 1610 moria el gran pintor del barroc italiàCaravaggio,i el mateix dia de 1924 moria el dramaturg catalàÀngel Guimerà.Entremig, el 1873, un 18 de juliol,Nicolás Salmerónes convertia en el segon president de la Primera República espanyola. Però, en canvi, avui no rememorem cap d'aquests fets. Des del 1936 recordem, any rere any, que aquell 18 de juliol fou el principi de la guerra. I quan es parla de guerra, per a la societat catalana i espanyola actual, només pot ser una: la guerra civil.

El 17 de juliol de 1936 part de les unitats militars espanyoles del protectorat marroquí van sollevar-se contra el Govern republicà i van aconseguir el domini de tot el territori espanyol del nord de l'Àfrica. Però fou un error: el 18 era el dia assenyalat per perpetrar el cop d'Estat que s'havia estat preparant contra el Govern republicà per tal d'enderrocar-lo de forma ràpida i contundent i imposar una dictadura. Va ser entre aquell dissabte 18 i el diumenge 19 quan els militars que estaven resolts a aconseguir el control de les grans ciutats de l'Estat van mobilitzar-se i van atacar els diversos pilars del poder democràticament constituït. Les diverses guarnicions militars de l'Estat van intentar aconseguir el domini de les principals ciutats, i van caure sota el seu poder Pamplona, amb el generalEmilio Molaal capdavant; les Canàries, dominades perFrancoabans d'emprendre el viatge cap al Marroc per encapçalar les tropes que hi havia establertes; Sevilla, sota el poder deQueipo de Llano; Valladolid, que fou sotmesa perAndrés Saliquet;o les Illes Balears, controlades perManuel Goded. Però ni tots els nuclis importants ni tot el país van poder ser sotmesos del tot, i sobretot no van poder dominar les dues principals ciutats: Madrid i Barcelona, ni altres ciutats o zones importants com València, Bilbao o part d'Extremadura i Andalusia.

A Madrid el generalJoaquín Fanjulno va poder sortir amb les tropes de la caserna, el Cuartel de la Montaña, i va haver de claudicar després de resistir fins al dia 20 envoltat per tropes lleials a la República, guàrdies civils, guàrdies d'assalt i pels que en molt pocs dies van passar a ser coneguts com les milícies populars: elements civils armats que en gran part van fer que el cop d'Estat no triomfés.

A Barcelona, el diumenge 19, els militars insurrectes van voler arribar amb diverses columnes que anaren sortint dels diferents quarters de la ciutat fins als principals edificis públics per tal de controlar-los, però trobaren una forta i preparada resistència: les forces de la Generalitat republicana, els Mossos d'Esquadra i guàrdies d'assalt, coneixien els seus plans i s'havien preparat per frenar els colpistes; la Guàrdia Civil es posà al costat del Govern democràtic i aparegueren nombrosos civils, altament polititzats, que no dubtaren a jugar-se la vida per frenar els colpistes. El dia 19 a la tarda ja es podia constatar la derrota de les tropes insurrectes de Barcelona, que s'acabà de fer del tot efectiva el dia 20, quan va caure el quarter de Sant Andreu, que va fer que el poble s'apoderés de 30.000 fusells i per tant estigués fortament armat.

El fracàs del cop d'Estat a la capital catalana va marcar l'esdevenir a la resta del principat, on va fracassar el cop arreu, i va animar la República espanyola a fer front al que ja semblava un fet evident: començava una guerra civil.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El cop d'Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l'estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del generalMola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l'Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l'ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d'esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l'Alzamiento Nacional, dia festiu d'obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d'evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el queSerrano Súñerva qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d'anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l'estrepitós i evident fracàs de l'exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós. Professora d'Història (UB).