Àrea o centre metropolità

Quan arriben les eleccions locals, ens toca respondre en cada conversa a la pregunta inevitable: «¿Què és el més urgent que cal fer a Barcelona? ¿Què li demanaries a l'alcalde que guanyi les eleccions?». I contes-tem ambigüitats retòriques per no comprometre'ns en una sola aposta i no haver de classificar tots els pro-blemes que la ciutat planteja. També per no caure ni en el detallisme carrincló dels problemes veïnals, ni en les teories massa generals sobre la immigració, el civisme, la pobresa, la indústria i el comerç o els desastres del finançament. Recórrer a la discussió de l'àrea metropolitana és un bon recurs. Per dimensió i transcendència supera la petita quotidianitat veïnal i és una realitat del futur de les ciutats europees i que, malgrat la seva generalitat teòrica, intervé directament en les formes de vida i en el capteniment polític dels ciutadans. Es pot fer teoria i formular nous sistemes polítics que, sense banalitzacions teòriques, el ciutadà entendrà com una decisió que l'afecta.

Parlem, doncs, de l'àrea metropolitana de Barcelona encara que sigui repetint el que hem dit tantes vegades: com integrar tots els pobles i ciutats de l'àrea -36 municipis, que formen part de tres subentitats especialitzades i semi-provisionals¿en una unitat urbana cohesionada que assumeixi la capitalitat de Catalunya. El que demanaria als nous edils és que urgentment donessin a aquests municipis una forma de ciutat contínua, convertint les àrees suburbials intersticials i les inhòspites perifèries en nous centres generadors de relacions urbanes.

Però cal tenir en compte quines són les formes urbanístiques que poden ajudar a la transformació. Allò que defineix els límits d'una àrea és la possibilitat de viure, treballar, educar-se i relacionar-se dins del seu àmbit. Per tant, a més dels factors culturals n'hi ha dos que la defineixen dimensionalment: l'extensió física i els mitjans de comunicació. Les dimensions i la coherència geogràfica han estat els aspectes generadors, però, ara, aquests aspectes han canviat d'escala perquè els nous sistemes de comunicació han reduït en temps les distàncies i, per tant, es pot augmentar la superfície funcional de l'àrea. Les dimensions d'una àrea metropolitana es defineixen, doncs, més pel temps que no pas per l'espai.

Així, entre poble i poble hi ha uns espais que no són urbans perquè no cal que siguin enllaços comunicatius visuals i viscuts i n'hi ha prou que donin cabuda a les infraestructures, a les carreteres, als ferrocarrils, als cables, a les ones. A l'augmentar les distàncies, s'ha perdut la continuïtat urbana i s'ha creat el suburbi. Sembla, doncs, que el bon funcionament del transport, en lloc d'afavorir la continuïtat i la cohesió urbana, facilita la ciutat extensiva i la degradació de les perifèries i els intersticis.

Però hi ha un altre factor que pot corregir-ho. L'àrea de Barcelona té 36 municipis i, per poc que millorin les comunicacions, se n'hi afegiran uns quants més. Milloraran les estructures de comunicació i transport però això no resoldrà el càncer del suburbi. Només es pot afrontar el problema dividint l'àrea en dues: la formada pels municipis de la primera anella i la dels més distants del centre. La primera pot funcionar amb comunicacions encara plenament urbanes i, per tant, els suburbis poden urbanitzar-se i integrar-se en la continuïtat: una gran ciutat tal com l'hem entesa a Europa durant segles. La segona seria un sistema de nòduls en una xarxa de comunicacions, una imatge anti-urbana, generadora d'una altra manera d'entendre el territori habitable .

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per tant, hi ha uns municipis que haurien de formar part de la ciutat central. La relació de Barcelona amb l'Hospitalet o Santa Coloma no és la mateixa que la que pot tenir amb Mataró o Sabadell. La primera relació té el grau de compacitat física necessària per poder estructurar tot el territori com una ciutat contínua i concentrada i la segona es manté per la reducció de distàncies i correspondències, no pas en l'espai, sinó en el temps. Hi ha, doncs, una primera anella que s'ha d'integrar al centre urbà, la capital de la metròpoli, i una segona que, tot i no tenir una imatge urbana tradicional, forma part d'aquest centre perquè els nous mitjans de transport i comunicació ofereixen la proximitat, no en espai, però sí en temps. L'àrea metropolitana abastaria tot l'espai ordenat per la xarxa de transport i el centre metropolità seria un teixit urbà autèntic.

Això ens portaria a un segon pas: ¿no seria lògic que els municipis del centre s'integressin definitivament a Barcelona com a districtes, tal com fa més de 100 anys es féu amb tots els pobles de l'entorn? Penso que a l'alcalde guanyador de les eleccions d'avui li hauríem de demanar que, per fi, plantegi seriosament el tema i estudiï les garanties polítiques d'identitat no només dels pobles agregats, sinó de tots els districtes. L'agregació sembla un primer pas ineludible.