Trets contra la llibertat

El disbarat ja s'ha comès. La Junta Electoral Central acaba de fabricar la cotilla encarregada per la reforma de la llei orgànica del règim electoral general (LOREG) que s'aplicarà en les eleccions municipals i autonòmiques del pròxim 22 de maig.

La nova norma exigeix a les televisions privades els principis de proporcionalitat i neutralitat informativa en els debats i les entrevistes electorals, així com en la informació relativa a la campanya que decideixin realitzar durant els dies del període electoral.

És la primera vegada que el legislador retalla l'activitat informativa dels mitjans de comunicació que no són de titularitat pública, i condiciona així la seva capacitat de decisió. Una intromissió equivocada i greu, molt greu.

Primer, perquè l'ampli consens parlamentari que es va aconseguir en la redacció de la reforma de la LOREG va ser un acte gremialista dels partits gelosos ara per controlar els espais informatius també de les televisions privades. Les Corts espanyoles s'han doblegat al privilegi de la classe política, que mitjançant aquesta imposició espera obtenir un benefici electoral. I s'equivoca. Perquè limitar la professionalitat dels mitjans de comunicació desmereix directament la credibilitat dels missatges i provoca animadversió envers els seus continguts.

Però hi ha un segon argument que a més a més desmunta jurídicament aquesta reforma. Ningú els ha advertit que des de l'aprovació de la llei general de la comunicació audiovisual, fa poc més d'un any, la normativa audiovisual espanyola ha canviat radicalment. Cinc anys abans, el Parlament de Catalunya havia pres una decisió similar. Fins que no va sorgir aquesta llei, tots els operadors de ràdio i de televisió eren considerats gestors de servei públic perquè rebien una concessió de servei públic. En canvi, amb aquesta llei ja no; el servei públic es limita als operadors públics. Els privats ja no reben concessions, sinó que els seus títols habilitants són les llicències.

Aquesta és una gran innovació. Per fi se supera la tradicional etapa de la privatització del servei públic per accedir a una verdadera i decidida liberalització del sector de la comunicació audiovisual. La nova normativa considera els operadors privats de ràdio i de televisió una emanació directa de les llibertats d'expressió, d'informació i d'empresa que la Constitució reconeix i protegeix explícitament. Ells són els subjectes naturals per a l'exercici d'aquestes llibertats, mentre que els operadors públics no són una necessitat constitucional. La seva existència no és obligatòria, igual que tampoc és obligatori que hi hagi premsa escrita en mans del sector públic. Una asserció que no impedeix que el poder polític tingui tot el legítim dret a crear els seus propis mitjans de comunicació si considera que l'oferta privada és insuficient, parcial o poc educativa. Ara bé, en cas que es creïn aquests mitjans públics, la Constitució els imposa unes obligacions que no han de complir els privats. Els exigeix, textualment, al seu article 20.3 que garanteixin l'accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d'Espanya. És el que tècnicament es denomina pluralisme intern. Si amb els mitjans de titularitat pública s'ha qüestionat, amb raó, la fórmula dels blocs electorals, ¿què es pot dir en el cas de la informació oferta pels mitjans privats? Aquí el legislador s'ha saltat la Constitució.

Perquè l'operador privat audiovisual està obligat constitucionalment només a la veracitat informativa i a respectar en les seves expressions els drets a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge i a la protecció de la infància, com ho està la premsa escrita, però la seva línia editorial el diferencia de l'operador públic i no l'obliga a ser neutral. L'operador públic ha de respectar en tota la seva programació sempre el pluralisme de la societat a la qual es dirigeix. El privat, no; és lliure per promoure qualsevol expressió i per informar sobre qualsevol fet, sempre des de la veracitat, sense necessitat de buscar en cap cas la proporcionalitat. Ni tampoc ser neutral. L'únic límit que tindrà la seva llibertat d'informació serà la veracitat. No la pluralitat.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Als CAFÈS de l'antic Oest s'acostumava a veure sobre el piano un cartell que deia:No dispareu al pianista, amb el propòsit que aquest no fos víctima de les bales en les batusses dels clients. Els diputats que han legislat aquesta reforma volen impedir que les seves baralles electorals siguin valorades periodísticament, perquè es dilueixin mitjançant la proporcionalitat d'un cronòmetre. Han aplicat els criteris de la propaganda política a la professió periodística. Han disparat contra la llibertat al cul mateix de les televisions privades. Han disparat contra el dret constitucional a comunicar lliurement informació, negant als ciutadans el dret també constitucional a rebre lliurement informació veraç. Exvicepresident del Consell

de l'Audiovisual de Catalunya.