El futur de la universitat: algunes claus

Els anys vinents, la nostra universitat ha d'afrontar un doble repte. Per una part, la plena aplicació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) i, per l'altra, transmetre al conjunt de la ciutadania la idea que sense una universitat de qualitat és molt difícil obtenir alts estàndards de benestar i desenvolupament social. En aquest context, l'èxit d'aquests objectius dependrà fonamentalment de tres factors: l'increment del finançament, l'ordenació del mapa universitari i la millora de la capacitació docent i investigadora del seu professorat.

La universitat és un espai de coneixement molt complex on inter­accionen molts dels vectors que configuren el benestar de la nostra societat. És evident que una universitat ben dotada econòmicament i amb un alt grau d'articulació amb l'entorn socioeconòmic del país és sinònim d'innovació i de progrés. Malgrat això, convé recordar que la universitat, a més a més d'aquests objectius, ha de complir un doble compromís social: ha de continuar sent un camp de coneixement i llibertat que formi futurs ciutadans amb capacitat crítica i compromís social, i ha de continuar assumint el paper d'ascensori/o estabilitzador social que històricament ha desenvolupat.

L'adaptació a l'EEES hauria de ser una gran oportunitat per planificar un mapa universitari que solucioni les greus deficiències que presenta el model actual, que bàsicament són les següents: la creixent dificultat de finançament que experimenta tot el sistema universitari, la pèssima planificació del vigent mapa de titulacions i l'elevat nombre de centres universitaris existent (entre públics i privats). Aquesta afirmació no significa que hagin de desaparèixer universitats, però hauríem de reflexionar sobre la necessitat que existeixin tants campus de caràctergeneralistai tan pocs d'especialitzats. És molt raonable exigir que els estudiants tinguin l'oportunitat de disposar d'una instal·lació universitària pròxima al seu lloc de residència, però aquest dret ha de ser sostenible financerament i, segurament, mesurat en temps de desplaçament o en nombre de beques i de places de residència universitària per als que estiguin més allunyats geogràficament. Cal puntualitzar que aquest no és un debat desuma zero i que, de la mateixa manera que l'actual crisi econòmica està potenciant la fusió de moltes caixes d'estalvis, no és cap barbaritat plantejar-se un procés de fusió que auspiciï tres o quatre gransmarquesuniversitàries que, al seu torn, permeti racionalitzar l'actual mapa de titulacions i acabar amb moltes de les multiplicitats existents.

En última instància, la millora de l'ensenyament universitari passa necessàriament per una òptima capacitació del professorat. Tot i això, existeixen alguns problemes que segueixen sense resoldre's. En primer lloc, la majoria de les grans universitats tenen una estructura demogràfica envellida que exigeix plantejaments polítics que potenciïn el relleu generacional. En cas contrari, d'aquí una mica més d'una dècada moltes universitats tindran creixents dificultats per impartir les seves titulacions amb un mínim de qualitat docent i investigadora.

En segon lloc, és molt necessari establir un model de carrera acadèmica amb un horitzó d'estabilitat que racionalitzi i simplifiqui l'estructura actual. És poc raonable que el professorat jove, una vegada llicenciat, hagi de passar per un període mínim de 10 o 12 anys de formació, en què ocupa places precàries i mal remunerades, sense que hi hagi la seguretat d'un futur estable. Això no és raonable, perquè aquesta estabilitat depèn massa vegades de la disponibilitat econòmica de cada moment i perquè el sou a obtenir no sempre justifica l'enorme esforç exigit. El resultat final és evident: cada vegada és més difícil reclutar professorat nou.

El deteriorament de les condicions laborals i salarials fa anys que afecta el sistema universitari català, i tot i que encara no és comparable a l'existent en la sanitat, on massa professionals emigren a altres països que els ofereixen condicions socioeconòmiques més bones, no és en absolut descartable que, a mitjà termini, assistim a una progressiva descapitalització de capital humà que afecti de manera greu la formació dels nostres futurs professionals. La solució ha de passar per força per una carrera acadèmica que prevegi una primera etapa clarament definida per la formació (beques, doctorat, estades a l'estranger, publicacions, etcètera), una segona d'estabilització laboral i una tercera basada en unes condicions salarials adequades i en la promoció per mèrits acadèmics objectivament definits i avaluables.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Finalment, les autoritats polítiques i universitàries han de realitzar un gran esforç perquè la ciutadania percebi la universitat com una institució que, a més a més de formar professionals, té una enorme capacitat i potencial per construir una societat més rica, més estable i més justa socialment.

Professor de la Universitat de Barcelona.