Carmen Avendaño: «Vaig passar pel davant d'un traficant i li vaig aguantar la mirada»

Carmen Avendaño vivia a Lavadores, una zona obrera de Vigo on la droga es va endur tota una generació als anys 80. Dos dels seus cinc fills es van enganxar a l'heroïna. Ella i nou mares més es van posar en peu de guerra i, tot i les amenaces, van aconseguir ficar els narcos gallecs entre reixes.

-¿Què se n'ha fet dels seus fills?

-Són vius. El gran, Jaime, va entrar a la presó als 18 anys i s'hi va passar molt temps -al penal de Terol el van apunyalar-. Fa tres anys, va tenir dues embòlies cerebrals. Ha perdut memòria i és gairebé com un nen petit. Abel va picotejant de tant en tant, però fa quatre anys que treballa. Afortunadament, cap dels dos és seropositiu.

-L'heroïna els va canviar dramàticament la vida, a ells i a vostè.

-Jaime només tenia 15 anys quan em va dir que consumia. Vaig intentar formar-me a marxes forçades, perquè llavors no hi havia professionals ni recursos. Les mares només sabíem que era impossible prendre'ls l'arma amb la qual s'estaven matant, perquè sempre era al seu abast. No sabíem res de la sida. Ningú aprofundia en el tema. I paral·lelament vèiem que hi havia gent que s'enriquia d'una manera ostentosa. Les mares vam pensar que s'havia de posar cadascú al lloc que li corresponia.

-Ho van fer a la brava.

-Vam convocar tots els partits polítics a l'ajuntament de Vigo. Els vam dir qui érem, què passava, la necessitat d'una xarxa assistencial, d'investigar fortunes importantíssimes i denunciar tripijocs de la policia amb determinats traficants i proxenetes. Vam parlar de 37 establiments on es venia droga descaradament. Vam donar noms, cognoms i adreces.

-Aquell valent 'jo acuso' li va portar més d'un disgust.

-Van arribar a contractar dos colombians perquè s'ocupessin de mi i em van tallar un parell de vegades els frens del cotxe. També van amenaçar de matar els meus fills, però jo els vaig contestar: «Si a algun li passa res, el tal, el tal i el tal... apareixeran amb un tret al cap. Tinc un comando d'ETA disposat a venir per liquidar-vos». Va ser una bola, naturalment, però no va passar ni una setmana que un dels que havia esmentat va morir d'un tret al cap. El destí ens ha ajudat moltes vegades.

-El destí i ¿l'absència de por?

-Una amiga, Fina, que tenia tres fills ficats en la droga i que va morir d'un infart als 53 anys, deia: «¿Com hem de tenir por si ens estan matant el que més estimem?».

-Tot i així...

-El pitjor moment el vaig viure l'endemà d'aquella convocatòria a l'ajuntament. Anava al mercat amb el meu fill Rubén, que tenia 7 anys, i vaig anar a parar al davant del bar d'un dels que vam denunciar com a traficant, proxeneta i xivato de la policia. Ell era a la porta. Em van començar a tremolar les cames. Vaig dominar la por, li vaig aguantar la mirada amb desafiament i ell va abaixar la seva. Em va quedar la boca com el paper d'estrassa, cregui'm, però em vaig immunitzar. A partir de llavors vaig notar que ells tenien por de mi, que apressaven el pas quan em veien.

-Això va donar coratge a desenes de mares.

-S'hi van anar sumant i en totes va créixer una força difícil d'explicar, com la que ha crescut a Egipte.

-I al final, la llei va reaccionar.

-Amb la denúncia vam obligar l'Estat a modificar la llei, a posar més recursos i a perseguir el narcotràfic. Baltasar Garzón, Javier Zaragoza i Carlos Bueren van obrir el meló i va ser imparable. Primer va ser l'operació Nècorai després, moltíssimes més. Avui, excepte Manuel Charlín Gama, que ja va complir condemna, estan tots entre reixes.

-¿Què sent ara al passar davant de Pazo Bayón?

-Quan ens manifestàvem davant delpazode Laureano Oubiña deien que érem boges. Quan va passar a mans de l'Estat i se'n va obrir simbòlicament la porta, ens va agafar un sentiment d'èxit compartit però també de pena, perquè molts dels nostres ja no hi eren.

-Vostè continua guerrejant.

-No tant, no tant. Presideixo la Fundació Érguete i em van proposar entrar al consell d'administració del Celta. Em barallo amb la resta de membres que són tots uns fatxes i m'ho passo molt bé amb els jugadors. Però visc amb les limitacions d'una anèmia hemolítica...

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

-¿És la factura que ha pagat?

-Penso que no. Jo he fet el que creia que havia de fer. Sempre he sigut una persona compromesa perquè sempre he cregut que la societat havia de ser més igualitària.